Fa molts anys que conec en Drago Kunej, Doctor en musicologia i director de l’arxiu de Folklore de música i dansa eslovè a Ljubljana. La.primera vegada que vam parlar va ser en un congrés de la IASA, no recordo l’any; potser el 1999. Fou ell qui em va introduir en el Comitè Tècnic d’aquest organisme, que només accepta membres que tinguin una mínima formació en tecnologia d’àudio i vídeo, que no és el meu cas. Per això li estic tan agraïda, perquè aquest comitè és qui ha posat les bases de tota la normativa professional relacionada amb el tractament tècnic dels fons sonors i audiovisuals, i estar-ne al dia de la mà dels millors experts del món és un privilegi.
Quan vam triar visitar la capital d’Eslovènia amb l’Àngels, el motiu era buscar un pas en tren cap a Estambul. Però en veure les dificultats de recórrer el trajecte amb el poc temps que teníem, vam decidir que ens quedaríem a Ljubljana uns dies, ja que ella en tenia molt bones referències. Com que la Conxa va coincidir en la idoneïtat de la tria, aviat ho vam enllestir.
En aquell moment no vaig pensar en en Drago Kunej; se’m va acudir que el podria veure quan ja havíem arribat a Trieste. De manera que, un cop avisat de les dates que seríem a la ciutat del drac, ens va convidar a conèixer el seu arxiu el dia 7.
Naturalment, la interessada en la visita era jo, de manera que la Conxa i l’Àngels van saludar-lo, es van acomiadar després de fer un cafè junts, i les vaig retrobar havent dinat. Us estalviaré el resum de la visita, que per a mi fou interessantíssima, però no puc deixar de comentar allà on en Drago em va portar a dinar.
El restaurant es diu Druga Violina i és en ple casc antic, a. Stari trg., just al peu d’un dels carrers que et permeten pujar al castell. La seva especialitat són els plats típics eslovens, dels quals en pots fer un tast complet per a dues persones, que és el que vam triar.
La particularitat del restaurant, però, és que contracta persones amb discapacitat. Ells en diuen “persones amb habilitats diferents”, que té un caràcter molt més precís i integrador. El nom que han triat per al restaurant (literalment, Els segons violins) fa referència al grup dels violins que, en el repartiment d’una orquestra simfònica, tenen un paper més secundari melòdicament. Els violins segons, per entendre’ns, van de comparsa. Però sense els violins segons i la resta dels instruments de corda, les harmonies del conjunt orquestral queden despullades, incompletes. D’aquí el seu lema:
“Una orquestra no pot prescindir dels segons violins, talment com una societat no pot prescindir de les persones diferents”
Si coneixeu algú mal anomenat “discapacitat”, potser haureu comprovat que més d’una vegada han deixat en evidència aquell que es creu molt capacitat.
D’altra banda, aquests dies he anat tenint notícies de la Maria. Cap que pugui afirmar que a l’octubre ens trobarem a Nova York, però sí notícies bones per als seus plans a Toronto. Tant de bo acabin bé, ens puguem trobar o no a la ciutat americana.
Un lema preciós, m’ha encantat tota l’explicació. Gràcies, Margarida.
Que bonica l’expressió de segons violins aplicada al cas que expliques!! Sovint la tria de les paraules és el tot. Poden afegir un color a la realitat. Endavant, Margarida., fa goig llegir el que expliques!
Caram quin goig tot plegat! Ja m’agradaria tastar aquestos plats eslovens i visitar l’arxiu i el castell també! Endavant les atxes! Estic esperant llegis Estambul. Salut, alegria i poesia cada dia!