UNA MICA DE TOT: GASTRONOMIA, ART, PAISATGE …

La primera experiència gastronòmica genuïnament índia

No sé si recordeu que volia trobar un cafè de prop de la zona del meu hotel, al Great Kailash: l’Uncultred Cafe. Doncs bé, quan em vaig decidir a anar-hi, resulta que era tancat. Em va costar una mica localitzar-lo, perquè l’entrada no era ben bé a peu de carrer, sinó que calia ar ribar-hi per una mena de petit porxo i pujar unes escaletes de dins estant. El nom del cafè tampoc no era massa evident si no en buscaves el rètol. Una mica decebuda -però tampoc tant- al cap d’uns dies hi vaig tornar, però aleshores no el vaig trobar!

No massa lluny d’on pensava que havia de ser, vaig veure un petit restaurant senzill i amb molta gent local a dins. Anunciava els àpats amb uns avisos a l’entrada plens d’imatges de plats molt atractius i variats, si més no als meus ulls. Hi vaig fer cap, ulls, boca i en vaig quedar mooolt satisfeta, malgrat que em va costar una mica fer-me entendre. Els cambrers no parlaven anglès (ni falta que els feia, semblaven dir amb la seva expressió en veure els meus esforços), però assenyalar amb el dit una imatge no requereix conèixer idiomes, i és el que vaig fer. La imatge era això que veieu a la fotografia, un Raj Kachori, a l’estil de Delhi. Era boníssim, però omplia la panxa com una mala cosa i calia fer migdiada després de menjar-ne un… cosa que vaig fer tot tornant a l’hotel, más contenta que Chupina, que diria ma mare.

El metro

Si esperàveu una foto del comboi del metro de Nova Delhi per comparar-lo amb els de Barcelona, uns haureu de conformar amb aquesta. No vaig tenir l’habilitat de treure el mòbil i engegar la càmera a temps per fotografiar el tren quan va arribar, i no valia a badar si volies pujar al vagó quan s’aturava a l’andana. En l’enllaç de més amunt trobareu tota la informació que vulgueu sobre el metro de Delhi i, fins i tot, algunes imatges millors que les que hauria fet jo. Per sorpresa meva, el metro no anava mai ple, tret d’una vegada que ja us explicaré. Aquesta foto meva, per cert, és de l’estació de metro Kailash Colony, de la línia lila.

Comprar un bitllet era fàcil i molt barat (35 rúpies, crec, uns 40 cèntims d’euro), però havies de passar per un arc de seguretat i posar les bosses en un escànner, talment com si anessis en AVE. A les estacions hi havia policies o guardes de seguretat a cada entrada, i això em va estranyar molt. Em van dir que potser ho havien fet per garantir la seguretat de la Cimera del G20, que s’havia produït a la ciutat feia gairebé un mes, els dies 9 i 10 de setembre. Les estacions que vaig conèixer eren àmplies i, algunes, molt modernes i amb aire condicionat i tot. Com que la línia que vaig agafar era elevada sobre el carrer, calia pujar moltes escales si volies evitar els ascensors, sempre ocupats per cotxets i gent gran. Els rètols eren molt clars i podies trobar tota la informació necessària per no perdre’t, cosa que -casualment- no em va passar.

La meva experiència amb el transport públic m’havia de servir per visitar l’esplanada de l’India Gate i el Museu d’Art Modern, que eren relativament a prop l’un de l’altre. Vaig voler baixar a la parada del Central Secretariat (un barri administratiu amb edificis singulars de l’època colonial britànica i també una zona amb molts edificis d’ambaixades), per anar al museu a peu. Sobre el mapa, no semblava un gran trajecte. Però pregunteu-ho a les meves cames…!

L’esplanada de l’India Gate

La primera visió en sortir del metro fou des del bell mig d’un espai immens, magníficament enjardinat, amb arbres sota els quals es protegien del rellamp del sol que queia molts estudiants uniformats. Semblava talment un dia de sortida pactada de les escoles, i jo una profe jubilada i perduda que hagués pertangut a un ramat inexistent. També estava molt assedegada, de manera que vaig anar de dret a comprar aigua -embotellada- a un venedor ambulant. Potser em faig pesada amb això de l’aigua, però és que, quan es té set -i jo en tenia moltíssima- no es pensa en altra cosa, ja ho deveu saber…

Un cop ben hidratada, ja vaig ser capaç de situar-me al mig de la calçada per fer-me una idea de la grandària de l’espai, i enquadrar (ai… per poc!) aquestes dues fotografies de sota.

Realment, l’extensió de l’avinguda era espectacular. Aclaparava una mica i tot. Malgrat que sóc incapaç de comparar-la en grandària amb la Diagonal de Barcelona, aquesta em va venir al cap com a única mesura a l’abast de la meva memòria, vés a saber si perquè me les vaig imaginar totes dues servint d’estora a grans desfilades militars o perquè la de Barcelona també té palaus i jardins a la zona de Pedralbes.

El Museu d’Art Modern

L’Ira i la Shubha m’havien avisat que el Museu Nacional de Nova Delhi estava tancat per una remodelació important, però no vaig entendre que això també passaria al museu que havia de visitar, i que elles tant m’havien recomanat de veure: el Museu d’Art Modern.

Trobar-lo va ser senzill, però endevinar on era la porta principal, no tant. Després de voltar les tres façanes, a la darrera la vaig encertar. Abans d’entrar recordo haver llegit molts rètols d’avisos als vidres, i un d’especialment decebedor: només es podia visitar un pavelló.

L’entrada tenia un preu per als locals i un altre de molt més car per als estrangers. Ben fet. Un cop passada la porta exterior (vigilada per uniformats armats), em van fer passar a una sala petita on, just abans dels armariets on havies de deixar-hi totes les bosses, s’havia disposat una mena de vestidor amb cortines. En el meu cas, una agent em va escorcollar de dalt a baix abans de deixar-me passar. Vaig pensar que això sí que era protegir el patrimoni! Sobretot dels terroristes.

El jardí d’escultures que envoltava l’edifici principal contenia peces molt diverses i de molts estils diferents, com es pot apreciar a la fotografia de més amunt. Això li donava, als meus ulls, un aire entre exòtic i despreocupat al jardí, imatge que va canviar radicalment després de veure allò exposat a dins de l’edifici i que estava dedicat, bàsicament, a les arts plàstiques (fotografia i Auditori estaven tancats). Suposo que aquest canvi el va provocar sortir-ne amb una mica més de coneixement i interès.

L’organització de les sales del museu et permetia fer un viatge a través dels temps, però també recórrer alguns espais monogràfics. Sens dubte, el que em va resultar més interessant fou el que estava dedicat a la música en la societat i en l’art indis. Una de les imatges de les moltes que vaig fer és la que encapçala aquesta entrada al blog, on es mostra un grup de dones tocant el sitar i fumant. Hi havia també moltes escultures amb representacions de músics i ballarins, amb les corresponents explicacions que les relacionaven amb cada època i el seu significat.

No totes les obres que s’hi exhibien eren locals. Hi havia una sala molt gran on es podien veure pintures d’artistes contemporanis d’arreu del món, i on vaig trobar aquesta de Francis Newton Souza, un pintor nascut a Goa [un reducte del colonialisme portuguès a l’Índia]:

Jo em recomanaria a mi mateixa tornar al museu havent llegit una mica sobre la història del poble indi, els seus costums i múltiples llengües i també sobre el paper de la dona al territori al llarg dels diversos períodes. Més que res, perquè d’aquella visita només me n’ha quedat una extraordinària petja visual, però cap d’intel·lectual.

No m’hauria de sorprendre, perquè l’Índia és un país on el desenvolupament tecnològic és capdavanter, però el museu disposava d’elements explicatius molt complexos, alguns dels quals permetien reproduir espais físics amb un sistema de projeccions de 3D que em van semblar molt sofisticats.

Vaig sortir del museu quan estaven a punt de tancar…

Les grans avingudes, i un altre dinar feliç

Tant per arribar al museu com per després anar del museu a la parada següent del metro de la línia lila (Kahn Market), vaig fer una passejada que no m’hauria imaginat ser capaç de fer en aquelles condicions de calor extrema. Crec que vaig trigar una hora i mitja per fer el trajecte, a peu, del museu a la següent parada de metro. O sigui: aproximadament uns 5 kilòmetres. Sort dels micos, plantes, cases singulars i homes arreglant pneumàtics que vaig trobar pel camí, que em van distreure de la gesta. I sort també que (miracle!) en aquella zona, si més no a aquella hora, no hi havia trànsit i no se sentia cap botzina.

Un cop vaig identificar la parada de metro del Khan Market allà lluny, ja em vaig veure salvada i a punt per anar a dinar, tot i que era tardíssim. Ho vaig fer al Saleem Javed, un dels molts restaurants que, tal i com m’havia advertit l’Ira, no trobaria a peu de carrer sinó al nivell de les primeres plantes dels edificis de l’entorn del mercat. Vaig dinar molt bé, absolutament sola, i rematant l’àpat amb un tè, perquè allà no se servia cafè.