OLD DELHI

La Mesquita Jama Masjid

Com ja sabeu, aquest no era un viatge preparat. Vull dir, que no tenia res previst que no fos visitar els amics en algun moment del trajecte. Per això potser no podré dir mai que conec el país; d’altra banda, l’Índia és tan gran, té una història tan complexa i de tradicions tan antigues, que no crec que si hagués organitzat el viatge per “conèixer-la” me n’hauria sortit. I, sincerament, per a allò que jo buscava, estic convençuda que trobar-me amb la Shubha va ser molt millor que haver anat a cap agència. Ella és doctora en lingüística. Em va dir que no tenia estudis musicals, però que tota la vida professional l’ha dedicada a la recuperació de les tradicions orals de diverses parts del seu país i també d’altres països asiàtics. I això inclou la música, naturalment. I d’aquesta música en sap un tou. Fa quaranta anys que dirigeix el centre d’etnomusicologia del qual ja us vaig parlar. Dona culta, amb una mare culta, ambdues són molt sensibles a les manifestacions artístiques en general. I quan dic molt, és molt. Escoltar-les era un gaudi constant, de manera que les nostres converses consistien en parar jo molta atenció al que elles explicaven.

La Shubha i l’Ira tenien molts llocs a suggerir per visitar. Em volien acompanyar a tot arreu, però la Shubha treballava i l’Ira tenia les seves pautes i limitacions. Quan els vaig suggerir que m’agradaria donar un tomb per la Vella Delhi jo sola, sense tenir temps per a reaccionar, la Shubha ja m’havia apuntat en un “tour”, no sense abans haver consultat a una amistat que treballava en el sector per saber quin era el millor guia. I el millor guia explicava com ningú la història de la ciutat antiga i un dels seus monuments més impressionants: la mesquita Jama Masjid, una fotografia de la qual encapçala aquesta entrada del blog.

Al tour (organitzat per Purani Dilli Walo Ki Baatin) ens hi havíem inscrit cinc persones: un matrimoni local i la seva filla, que acompanyaven un amic irlandès, crec, i jo. El guia -que parlava un anglès perfecte- tenia molts coneixements d’història i també de religió musulmana, cosa ben lògica si ens havia de mostrar una mesquita. Però no va trigar a intentar fer-nos pedagogia de la superioritat del discurs musulmà vers el cristià. Una cançó que no m’era desconeguda. Va triar per fer les seves explicacions un lateral de la immensa esplanada, on hi havia un xic d’ombra. Allà vam coincidir amb un altre guia que parlava -vociferava, més aviat- un castellà força bàsic que em va impedir concentrar-me en l’anglès del nostre. Sigui per això, o perquè ja he experimentat problemes amb la meva oïda, el cas és que vaig quedar més atordida que informada. D’altra banda, la mesquita és una esplanada immensa amb un estany al mig. És a dir, que els fidels no “entren” dins de cap edifici, sinó que accedeixen a una terrassa amb vistes del Red Fort, que es pot veure a través d’un arc immens a la part posterior de l’espai de culte.

He trobat una ruta al Wikiloc que deu ser la més usual per als turistes, però no té res a veure amb el que vam fer nosaltres, que va trepitjar llocs meravellosos de la part esquerra de la imatge, la de carrers impossibles i estrets. Aquell passeig va ser com recular a temps indefinits del passat.

Meravelles al bell mig del caos

El primer que vam veure (que no visitar) en sortir de la mesquita va ser una de les escoles per a noies més antigues de Delhi, la Indraprastha Hindu Girls Sr. Sec. School 

A continuació, vam passar pel davant d’un dels elements més arcaics vinculats amb la mesquita, actualment en desús i tancat i barrat: una font d’aigua, que va abastir la zona durant molt de temps. Si el guia no ens ho arriba a dir, no hi hauríem parat cap atenció. Jutgeu vosaltres mateixos:

En moltes de les portes de les cases, a la planta baixa es podia veure un combinat estrany d’elements vegetals, entre els quals una espècie de pebrot verd i un fruit groc. El guia ens va dir que era un costum antic per protegir les llars dels mals esperits. En vaig observar uns quants mentre els meus companys de ruta feien un bon esmorzar de carrer, consistent en una mena de coques fregides amb molt d’oli que no vaig ni tastar.

Després de trobar-nos un munt d’espais d’oració i temples petits, el guia ens va portar en un carreró on hi havia, concentrada, una representació de l’arquitectura de fusta que millor havia sobreviscut el pas del temps. Feia moltíssima calor, i gairebé ja ni escoltàvem les explicacions del nostre cicerone que, indefectiblement, eren afinades pel pare de família que formava part del tour. Aquest home, en un moment donat que el guia no era a prop, ens va dir a la resta: “Aquest paio no sap res”. En tot cas, en sabia molt més que no pas jo…

Shri Digamber Jain Naya Mandir

Quan ja pensàvem que el tour s’acabava -i només érem a la meitat- va aparèixer davant dels nostres ulls una façana voluptuosament adornada amb flors de tots colors. Vam ser convidats a entrar amb l’amenaça que, si no ho fèiem, ens perdríem una cosa única. Jo estava rebentada de caminar, i vaig dir que els esperava fora. Però me’n va fer desdir el senyor del balcó, a la imatge, i a qui no coneixia de res: “Puja i no te’n penediràs!”. No hi ha frase que em pugui entrar amb més escepticisme que aquesta. Però allà palplantada tampoc no hi feia res. I us asseguro que l’home es va quedar curt. El temple de Naja Mandir és una joia del jainisme (una religió que té com a símbol l’esvàstica, que representa els quatre estadis del món). Hi havies d’entrar descalç, i guardant un silenci absolut en senyal de respecte. Silenci, sí, però amb la boca ben oberta… tot era espectacular, bell i harmoniós. A la fotografia inferior, a la dreta, hi ha la fotografia de la biblioteca que vaig fer des del carrer, ja que era tancada i no la vam poder visitar.

Visita a la casa de Mirza Ghalib, “un poeta més gran que Shakespeare” .

Quan escric això ja han passat uns mesos del viatge. No hauria pensat mai que la calor pogués ser tan dissuasiva. En aquell ambient xafogós, en comptes de gaudir de tot el coneixement del qual se’ns feia partícips, el que més tenia ganes de fer era jeure i dormir. Quan el guia ens va dir que ens portaria a la darrera part de la visita guiada, em vaig eixiribir una mica i tot. En les explicacions prèvies a l’arribada a aquest darrer punt d’interès, ja ens va advertir que entraríem en un temple de la literatura universal, només comparable -si no és que el superava- al que podia despertar visitar el temple de Shakespeare [Old Vic? Garrick Temple? The Globe (el nou)???].

El lloc en qüestió era la residència de Haveli Mirza Ghalib (हवेली मिर्ज़ा ग़ालिब) (1789-1869), que fou un dels grans poetes en llengua urdú, tot i que també va escriure en llengua persa i en turc. El lloc era agradable perquè era ombrívol i no hi feia tanta calor com al carrer. També era ple de grups de turistes. Entre la foscor i la gent, vam poder veure molt poca cosa. Però us deixo un vídeo molt il·lustratiu, que potser us ajudarà a entendre per què ens van dir allò de Shakespeare.

Vídeo de TECHY PK

Darrera visita sorpresa i comiat del Tour

Sortint del museu, vam passar per molts dels petits carrerons plens de botigues, on el nostre guia devia tenir comissió. Després de comprar uns braçalets per a la seva filla, el cap de família que acompanyava l’amic [irlandès] per aquest tour va decidir que ja n’hi havia prou de visita, i que ells havien reservat un lloc per anar a dinar i marxaven. Va ser la meva: jo també volia anar a dinar! De manera que ens vam acomiadar del guia i vam anar a parar al carrer principal que mena al Red Fort, el Chandni Chowk, un formiguer de gent. Aquell dia, a més, sembla que se celebrava una festa Sikh en un temple imponent, el Gurdwara Sis Ganj Sahib, i pràcticament no s’hi podia caminar. Ni parlar. Ni escoltar res que no fos una música potentíssima que sonava per algun altaveu invisible des d’un punt elevat. La família en qüestió es va oferir a acompanyar-me fins al metro, però ells agafaven una línia que no m’anava bé i, després d’agrair-los l’oferta, vaig decidir buscar la meva línia de metro jo sola.

Red Fort

La calor seguia prement i assecant el cos cada vegada més, i se m’havia acabat l’aigua. Pensant que encara podria anar a veure el Red Fort i que allà hi trobaria venedors ambulants que tindrien aigua fresca, vaig anar cap allà. Per arribar-hi, havia de travessar una gran avinguda, la Netaji Shubhashi Marg, que estava literalment ocupada per cotxes, camions, tuc-tucs i gent creuant per qualsevol lloc. La gentada era tan gran, que algú havia habilitat una mena de passeres entre tanques per creuar per un punt determinat. Disciplinada com sóc, vaig anar cap allà, només per comprovar que allò era un infern que no avançava ni retrocedia, i on hi havia criatures que ploraven mentre els pares intentaven que no les aixafessin. Veure això i renunciar a formar part d’aquella munió de gent per decidir jugar-me-la passant entre els tucs-tucs, va ser tot una. No sé com, però vaig aconseguir passar a l’altre costat fent uns quants dríblings. Tornar, però, ja va ser una altra cosa. El Red Fort és una estructura impressionant, però després de buscar-la un quart d’hora sota un sol de justícia, no en vaig trobar l’entrada. Tot estava tancat i barrat, i la gent semblava no dirigir-se enlloc. Decebuda, encarava la tornada buscant un punt d’accés a la carretera quan em vaig adonar que un sistema sofisticat de dobles tanques m’ho impedia. Així, doncs, vaig haver d’anar a buscar la passera. Dante devia haver estat a Delhi quan va escriure la part de l'”Infern” de La Divina Comèdia. Crec que vaig posar el cervell en mode “ummmm” i no vaig parar fins a entrar a la boca del metro.

Aquesta foto és meva. Més info a https://ca.wikipedia.org/wiki/Fort_Vermell

A l’estació de metro de Lal Quila, la situació no era millor. Una cua llarguíssima de gent que volia comprar bitllet no avançava. No feia ni cinc minuts que era allà, esperant com tothom, que se’m va atansar un policia o un guarda de seguretat i em va dir: “Ma’am, where are you from? ” “Spain”, vaig dir, amb recança. “Please follow me. You should come this way”. Ara pla! què havia fet? Em feia entrar directament al metro, però sense bitllet? Mai no endevinaríeu què va fer: em va demanar les 35 rúpies que costava el viatge i el bitllet el va anar a comprar ell. Quan li vaig agrair, i abans que li pogués preguntar per què ho havia fet, em va dir “Delegates priorities”. Em vaig sentir fatal. El mes de setembre Nova Delhi havia acollit una de les cimeres del G20 i encara eren vigents les normes que obligaven els locals a ser amables amb els que hi participaven. Suposo que una dona sola no la van identificar com a turista, i el policia va deduir que devia havia arribat amb alguna delegació estrangera. Mai no ho sabré, però me’n vaig beneficiar sense voler-ho.

Aquella nit vaig dormir plana com un tauló i profundament, com un liró.