LA SHUBHA, ANFITRIONA EXCEPCIONAL

El National Crafts Museum. Els rotlles pintats i cantats.

L’endemà, no recordo per quin motiu, la Shubha tenia el dia lliure. Estava molt interessada que conegués el National Crafts Museum, dedicat a l’etnologia i l’artesania dels pobles de l’Índia, especialment pel que feia a les tradicions orals. I cap allà que ens va portar en Sonu, el xofer. Jo imaginava un lloc ple d’enregistraments sonors, però el que hi vam trobar -entre molts altres oficis- fou tot un passadís de venedors d’històries il·lustrades en rotlles de tela.

La gràcia era que els qui les venien eren els mateixos autors i que, si els la compraves, et cantaven la història amb detalls. La Shubha va demanar a una dona si ho volia fer amb un rotlle on s’explicava l’atac a les Torres Bessones de Nova York l’11/09/2001. No vaig enregistrar el moment per respecte a la feina amb la que es guanyaven la vida, i també perqué -tot i que vaig dubtar de comprar-lo- vaig decidir no adquirir el rotlle. Era massa gros per carretejar-lo tot el tram de viatge que encara havia de fer. Però hauria estat un regal fantàstic per a l’Àngels i el Johnnie, els amics que havia de visitar a Nova York.

L’habilitat d’aquests artesans per lligar imatges amb un relat oral cantat és extraordinari! M’agradaria saber si mai algú s’ha dedicat a estudiar la influència del cant en la memorització de textos. Per exemple, com van fer la generació dels meus pares amb les taules de multiplicar.

He agrupat tres imatges perquè estan molt vinculades entre elles. La primera mostra un estil de mobiliari domèstic fet de fusta de banús. La segona va fer exclamar a la Shubha: ” Caram! Aglomeracions a la sala d’audiovisulas! Fes una foto!” I la tercera és prou óbvia: a ca’ls Chaudhuri tenen mobiliari autòcton de qualitat.

Un altre dels al·licients per visitar el museu era conèixer de primera mà part del llegat del pare de la Shubha -l’escultor Shanko Chaudhuri– en la construcció del Village Complex, una de les àrees més populars del museu. Tot i que una mica degradat, el projecte de reconstruir dins l’espai museístic una mostra de l’organització rural a l’entorn de les expressions artesanals de la seva població, era molt educatiu. Si la gent treballava a casa, aquesta s’havia d’adequar a les necessitats de l’activitat que s’hi duia a terme, i era important fer-ho conèixer abans que els costums no es perdessin.

La Shubha i jo vam dinar al restaurant del mateix complex. No recordo si perquè no havíem fet cap reserva o si fou per un altre motiu, el cas és que calia esperar molta estona abans de ser servides. La Shubha s’havia deixat el mòbil a la bossa, i la bossa dins el cotxe. Jo només feia servir la xarxa i el telèfon en casos de necessitat, i aquest va ser un dels moments crucials. Si no ens haguéssim posat en contacte amb en Sonu, el pobre home hauria estat esperant-nos molta més estona de la que teníem prevista. El dinar fou espectacular, i el lloc, molt recomanable. Després vam passar a la botiga del museu, molt pensada per a turistes -i gent local, suposo- de bon gust però d’un alt poder adquisitiu. No per a mi, vaja…

La família Chaudhuri i el Girona F.C.

Aquella mateixa tarda, a casa de la Shubha hi havia una trobada familiar. L’Ira, la Shubha i la Joyeeta es reunien amb l’Itu Chaudhuri, la seva dona Lisa i el fill petit de tots dos, en Kabir, juntament amb uns cosins de Goa (en Gora i la Tinnie). Hauria estat un moment molt maco per tornar a veure l’Uttara, la filla d’Itu Chaudhuri que vam conèixer a Barcelona fa cinc anys; però es trobava als Estats Units, crec que fent un post-doctorat. En qualsevol cas, ens vam trobar una bona colla, Jo estava francament molt tipa del dinar i pràcticament no vaig menjar, però els convidats havien portat marisc, crec, i aquella taula era un bé de Déu de menjars i olors. La Joyeeta havia fet un pastís meravellós i -no cal ser gaire perspicaç per saber què diré- va ser l’únic menjar que vaig tastar. Bé, tastar no: assaborir fins a la darrera engruna. Mireu la imatge que encapçala aquesta entrada, i digueu-me que no… (nota bene: els rodals o sotavasos [paraules que acabo d’aprendre] són disseny Ira Chaudhuri, of course… )

En Kabir és molt jovenet: només té 11 anys. Però és un gran jugador de criquet i -pobret- es va passar l’estona del sopar entre converses d’adults. Havent sopat, es va entretenir una estona mirant el mòbil i cantant els resultats dels partits de la lliga anglesa. Jo li vaig preguntar si coneixia la Lliga espanyola, i si sabia que el Girona -l’equip de la meva ciutat- anava primer. Em va dir que sí, però que el qui anava primer a la Lliga era el Madrid. (Sigues futbolera, viatja a l’Índia i que et clavi aquesta garrotada un marrec ben informat…)

Tot i que vaig ser molt ben atesa en tot moment, els vaig pregar que -sisplau sisplau- no canviessin de llengua només perquè jo hi fos. Al capdavall, no podia distingir cap de les tres que feien servir (bengali, urdu i hindi, crec) i no deixava de ser una situació en la qual jo era una sobrevinguda. Exquisidament tractada, aixó sí.