NOVA DELHI AMB LA SHUBHA (I AMB L’IRA)

Els Archives and Research Center for Ethnomusicology

La Dra. Shubha Chaudhuri és un referent en el món dels arxius sonors d’etnomusicologia. La vaig conèixer a Oslo el 2004, quan la Biblioteca de Catalunya va haver de presentar la seu del congrés de la IASA per a l’any següent, que es va fer a Barcelona. Ella era membre de l’Executive Board de l’organització i la responsable dels afers relacionats amb els congressos, i ja l’havia vista algun any en altres trobades; una dona de metre vuitanta, que sempre anava vestida amb magnífiques teles i ropatges tradicionals del seu país, era fàcil de distingir entre un grup de gent, per més nombrós que fos.

Vam estar un any en contacte per coordinar els preparatius del congrés del 2005, i també per celebrar que tot havia anat bé un cop clausurat. Mireu si en va anar, de bé – la part festiva, si més no- que els congressistes que es van apuntar al ball del fanalet del sopar de comiat es van prendre molt seriosament mantenir prou separats la flama del paper floral. La Shubha va tornar a Barcelona uns anys després amb la seva mare, l’Ira Chaudhuri, una dona i una artista extraordinàries. I crec que va ser en aquell viatge quan va néixer una gran amistat. La Maria feia un parell d’anys que havia arribat a Barvelona i totes tres vam fer una sortida per terres gironines. Així, doncs, ara que ja us he presentat la Shubha i les circumstàncies que ens van fer coincidir, ja puc portar-vos per la ruta que enguany hem fet plegades a Nova Delhi.

El primer que vaig fer en trobar-nos va ser deixar-me portar per anar a visitar el seu centre de treball que, com la Shubha mateixa, és un referent i un exemple d’eficiència professional. L’Archive and Research Center for Ethnomusicology forma part d’un complex cultural i de recerca, l’American Institute of Indian Studies de Nova Delhi, que es troba en una seu d’una arquitectura meravellosa, com podeu veure a la fotografia que encapçala aquesta entrada del blog. No puc entrar en detalls, perquè n’hi ha moltíssims, però la sensació quan arribes al pati interior, és d’una gran pau. Malgrat que no ha de ser fàcil en un país com l’Índia, la infraestructura del centre, les facilitats, el condicionament dels diversos espais tant de treball com d’emmagatzematge i la formació del personal que hi treballa són excel·lents. Envejables, gosaria dir. Hi vam arribar en vehicle oficial, ja que l’AIIS és a Gurgaon, a més d’una hora de cotxe del centre de Nova Delhi i sembla ser que els alts càrrecs tenen aquest servei de transport cobert.

M’és impossible retenir tot el que la Shubha em va explicar. Anàvem parlant de moltes coses mentre caminàvem en un entorn que semblava tret d’un conte, i tot em semblava preciós. Allò més important per a mi era ser allà, i estar oberta a tot el que el lloc i la companyia em podien aportar, alhora que intentar no ser una nosa.

El Museo Camera

Quan la Shubha em va dir que havia de conèixer aquest museu, també em va dir que si no m’interessava la fotografia podríem aprofitar el restaurant del recinte, on el servei era excel·lent i s’hi menjava molt bé. M’agrada la fotografia, molt! encara que com a fotògrafa sigui molt mediocre. També m’interessa el món dels aparells fotogràfics, i he de dir que no conec cap museu com aquest, que l’hagi creat, pensat, organitzat i explicat una sola persona, l’historiador i col·leccionista Aditya Arya, bon amic de la Shubha i a qui vam poder saludar allà mateix. Tot i que teníem temps per recórre’l, les múltiples sales ofereixen tantíssima informació que caldria una setmana sencera per pair tot el que s’hi exhibeix; nosaltres ho vam fer amb gairebé dues hores, del tot insuficients. El museu, a banda de l’espai expositiu i del restaurant, també disposa d’una petita botiga i d’un entorn molt agradable, ple de verdor puntejada de colors florals.

Com a curiositat, vaig fotografiar un aparell per a mi del tot desconegut, el Bioscope amb toca-discos incorporat. Seguiré buscant-ne informació, però sembla ser que fou un invent de l’Índia, on encara es fa servir per amenitzar festes!

El Museu Kamala Levi

Us he parlat de l’Ira Chaudhuri, la mare de la Shubha. Té 97 anys i encara està activa, tot i que no en la seva especialitat, la terrissa artística. En el moment de retrobar-nos a Nova Delhi, l’Ira es llevava, treballava en la creació de punts de llibre (ja en tenia 200!), esmorzava, descansava una estona (llegint…), s’hi tronava a posar, dinava, descansava (més lectura), hi tornava fins a l’hora de sopar i així fins a l’hora d’anar a dormir. Tot, fet metòdicament. Quan hi parles, has de tenir en compte de parlar poc a poc i clar, però el seu discurs és interessantíssim i construeix les frases admirablement. Parla un anglès molt clar i culte. Comparteix tot el que té amb una naturalitat molt d’agrair: vivències, coneixements, històries, informació sobre la ciutat i sobre el país i qualsevol cosa que li preguntes obté resposta, encara que sigui un “Això no ho sé”, o un silenci còmplice (com dient: “Què coi em preguntes, tu, ara?”).

La visita al museu Kamala Levi per veure una exposició sobre manuscrits fou ràpida però molt interessant. Els documents estaven agrupats per temàtiques, i vaig tenir el privilegi de portar l’Ira, que anava amb la cadira de rodes, i que quan tenia alguna cosa a comentar, s’aturava i la compartia. Un luxe…

A la sortida, en Sonu ens esperava diligentment per portar-nos a dinar a l’India International Centre, que era just al costat.

L’ India International Centre

El complex del Centre és espectacular, obra de l’arquitecte americà J.A. Stein. Consta de diversos blocs on s’hi pot trobar una gran biblioteca, un centre de convencions, una residència i el restaurant, que ocupa un espai circular amb unes grans vistes. En arribar a la porta de l’edifici principal, vaig fixar-me que la primera pedra la va posar l’aseshores príncep del Japó, Akihito, el 1960. El dinar, en un entorn molt selecte, va ser boníssim. L’Ira va entrar a l’ascensor amb cadira de rodes, però hevent dinat en va sortir pel seu propi peu. I per la manera com va ser tractada allà, vaig entendre quin tros de personalitat era, també fora de casa seva.

Aquest centre, molt a prop dels jardins del Lodhi, es troba en una àrea on el nom de l’arquitecte americà que el va construir hi és molt present, ja que s’hi poden trobar altres edificis seus, com l’India Habitat Centre.

També com a curiositat, després d’aquest dinar vaig saber que tots els punts de llibre que estava dissenyant l’Ira eren per obsequiar els convidats a la presentació del llibre biogràfic que s’havia de dur a terme en aquest mateix centre el dia 21 de novembre: A Pottery Story : The Work of Ira Chaudhuri. Ja friso per tenir-lo a les mans!

I, fins aquí, un tast prou variat que va continuar els dies següents amb un prec meu: no cotxes oficials, no cotxes particulars, no Sonu i sí el metro. Quan ho va sentir, l’Ira va dir: “Oh, reconeixeràs els convois, perquè són com els del metro de Barcelona!”