NOVA DELHI PER A MI SOLA

El meu primer dia (si en podem dir així…)

El viatge d’Estambul a Nova Delhi va ser plàcid. Tant, que no en recordo res. Només l’alleujament de veure que a l’aeroport no hi va haver cap dels problemes que em temia que hauria d’afrontar per culpa d’un bitllet sense check-in fet a l’avançada.

Un cop facturada la maleta i amb el bitllet a la mà, ja vaig poder anar a dinar. Ara sentia el buit de l’estómac d’una manera que abans només el podia suplir el patiment davant la possibilitat de perdre l’avió. També vaig aprofitar per posar-me en contacte amb l’hotel de Nova Delhi i demanar-los un servei de taxi. Vaig llegir que hi havia molts abusos amb aquest tema, i em vaig assegurar arribar sana i estàlvia, més tenint en compte que ho faria de matinada i que no coneixia ni el país ni la ciutat. Els de l’hotel em van facilitar el telèfon d’un taxista, i em van dir que ja es posaria en contacte amb mi.

L’aeroport de Nova Delhi és molt gran. Els que arribàvem d’Estambul vam haver de caminar força fins que no vam arribar a les cintes de recollida de l’equipatge. La meva maleta va sortir de seguida. No érem lluny de la porta que donava accés a la sortida del recinte i, just al davant, vaig veure un caixer que semblava funcionar força bé, ja que la gent hi entrava, operava i en sortia ràpidament, aparentment amb la feina feta. Jo també en vaig poder treure rúpies sense cap problema. Ara ja em podia dedicar a buscar el meu taxista. Efectivament, un home baixet i amb bigoti que duia el meu nom escrit en un paper es movia, nerviós, davant la porta d’arribades. Resulta que m’havia estat trucant i jo no l’havia respost. Vaig mirar el meu mòbil i sí, tenia una trucada però no era del número que m’havia facilitat l’hotel. Li vaig comentar: “Escolti, a vostè qui l’envia?” “El company que l’havia de venir a recollir no ho ha pogut fer; per això vinc jo. Però sé que l’he de dur a l’hotel Bed and Chaï”, va respondre. I jo, sospitant, que li dic: “I el preu estipulat?” “2000 rùpies, ma’m”. Com que era el preu pactat, ja me’n vaig refiar més.

Des del taxi, la primera impressió visual que vaig tenir en despuntar els primers raigs del sol va ser una imatge boirosa del paisatge. Hi havia tanta contaminació que no es podia veure nítidament més enllà de pocs kilòmetres. Una línia grisa separava dues parts ben diferenciades de cel, i vaig pensar que el primer que hauria de fer en arribar seria posar-me una mascareta.

La primera impressió sonora, indescriptible i absolutament nova per a mi, va ser el constant, insistent, gairebé obligat guirigai dels clàxons de tots els vehicles sonant alhora i en tots els timbres coneguts. Alguns camions, inclús duien un cartell que recomanava fer-lo sonar!!! Després de gairebé una hora de trajecte, el taxista, molt discret i diligent, em va deixar davant la porta de l’hotel que, efectivament, coincidia amb la imatge que exhibia la seva web. Li vaig pagar amb una bona propina.

La impressió més forta, però, encara havia d’arribar: només de respirar aquell aire dens, ja em vaig sentir defallir; i això no va ser res: quatre passes per arribar a les escales de l’hotel i constatar que era en un tercer pis sense ascensor van ser suficients per fer-me sentir derrotada. I la cosa tampoc no es va acabar aquí: entrar a l’habitació i ser rebuda per una ferum insuportable de wàter sense netejar va ser tot un. I pensar que aquest oi m’havia d’acompanyar tota una setmana, em va acabar de rematar. Per sort, al sostre de l’habitació hi havia un immens ventilador i un aparell d’aire condicionat. Em vaig despullar vaig enretirar una vànova vella i vaig estirar-me sobre el llit, que tenia uns llençols nets que feien olor de sabó. Bàlsam. Morta de son, vaig dormir 10 hores, crec. Quan em vaig despertar no sabia quin dia era. Encara fluixa i fent el cor i el nas forts, el meu cos estava tan estomacat d’impressions fortes que se’n va tornar a anar a dormir.

Conscient que, si no menjava, el meu cos no podria superar la meva estada al país, em vaig dutxar (més o menys) i vaig sortir a la cerca d’un cafè. En arribar al carrer, plovisquejava. Vaja… vaig haver de tornar a pujar i baixar tres pisos per poder sortir amb paraigua. En aquest lapse de temps, la plovisquejada s’havia convertit en un diluvi, i l’aigua corria pels vorals del carrer, impendint de transitar-hi. La gent, que em vaig fixar que o bé anava descalça o bé feia servir xancles, sabia què s’havia de posar. Jo, no. Però com que he nascut amb una flor al cul, just a sota de l’hotel hi havia un cafè molt nou, molt net, que oferia productes molt variats i molt cars pels preus del país, de manera hi vaig fer cap sense haver hagut de xapollejar en una sola bassa. Just el que necessitava: no haver-me d’amoïnar. Un cop dins del cafè (que, prudentment, es trobava a una alçada de sis graons per damunt el bassal que encara corria), vaig demanar una amanida de llenties completíssima i vaig prendre un cafè… vietnamita!!! Quina sort que tinc, tu…

I aquest va ser el meu primer dia.

El meu segon dia

Després de la tempesta, sempre ve el bon temps, i així va ser. Un cop ben esmorzada al mateix local de sota l’hotel (una franquícia de molta nomenada, el Blue Tokai Coffee Roasters) vaig decidir inspeccionar l’àrea en un radi tan gran com em permetessin les meves forces. Necessitava situar-me, buscar un caixer fiable perquè l’hotel s’havia de pagar en efectiu, i trobar un lloc per rentar la roba.

Aprofitant el wifi de l’hotel, vaig memoritzar quatre punts importants per a orientar-me: una cruïlla, un pas de metro elevat, un jardí i una zona de mercat que a Google maps tenia forma de ferradura. El primer tram del passeig em va portar a un jardí molt verd i ben cuidat, però que mostrava tots els signes de la malura que la pluja del dia anterior havia provocat. Hi havia operaris intentant tallar totes les branques blincades, i aquí i allà també s’hi veien arbres joves que el vent havia arrencat, literalment, i jeien desemparats, tot esperant que algú els replantés.

En dirigir-me a una de les sortides del parc, vaig veure un monòlit amb un text explicatiu sobre la persona de qui el parc prenia el nom, Asaf Alí, un advocat i diplomàtic indi que va lluitar per la independència del país quan aquest estava sota l’ocupació britànica. Inevitablement, vaig pensar que als catalans, els britànics també ens havien fet molt de mal al llarg de la història, però que no pagava la pena comparar-los amb els qui ens havien colonitzat, perquè encara n’havíem de patir les conseqüències.

Com que la curiositat també alimenta el cos, vaig veure que caminar em provava i vaig intentar arribar al barri del costat, el Nehru place, on semblava que hi havia un temple de construcció recent, magnífic, dedicat a totes les religions: el temple de Lotus. Vaig passar pel davant d’uns quants hotels de luxe i d’un cinema que semblava molt modern mentre caminava per una gran avinguda, molt ample però no gaire concorreguda. En aproximar-me a una de les entrades del parc Aastha Kunj, on hi ha el temple, una munió de gent que feia mil cues en totes direccions em va desorientar. Sense voler, i obligada pel corrent de la riuada humana, em vaig trobar aturada al costat d’una filera de dones, que no vaig poder sobrepassar perquè els tuc-tuc i molts vehicles de dues rodes també feien la seva cua al carrer, impedint-me baixar de la vorera. De sobte, un home amb una vara però que no anava uniformat, em va empènyer cap a una de les files, de la qual em vaig escapolir com vaig poder. Era la cua per entrar al Lotus temple! Busqueu-ne imatges, perquè jo no en vaig poder captar ni tan sols des de cap punt de dins el parc.

Per sort, no gaire més enllà de la cua salvatge vaig trobar una de les portes d’entrada al recinte ajardinat, on semblava que ningú no tenia interès per entrar, i no m’ho vaig pensar dues vegades per a fer-hi cap. El lloc era preciós, però sense una trista ombra. Vaig veure moltes parelles joves passejant, molts venedors i reparadors de calçat i de cremalleres ambulants, però malgrat que m’hauria quedat a mirar com treballaven, vaig fer de turista local, com aquella que ja sap de què va la cosa.

Després de gairebé una hora sota un sol de justícia, vaig arribar a un altre temple, l’Iskcon, que em va recordar més un pastís de nata que no pas el que era en realitat. Gairebé deshidratada perquè ja m’havia begut tota l’aigua que portava, vaig decidir que la següent parada havia de ser allà on en pogués comprar d’embotellada. I no era al parc, precisament.

En el meu camí de retorn, vaig veure unes quantes bestioles que no em resultaven gens familiars. Però amb la meva dèria d’aparentar ser una turista local, vaig fer com qui no les veia. Finalment, no em vaig poder estar de treure el mòbil per a fer una fotografia d’aquest insecte que, com que sóc de ciutat, no sé si és nadiu de l’Índia o si un dia el podria trobar per Emili Grahit. Però és que el seu color vermell era espectacular…

Ja vaig acabant.

De tornada, vaig canviar de vorera per la gran avinguda i vaig entrar en una mena de barri de blocs de pisos on, a la part central, una plaça donava accés a molts comerços. En una punta, sota un porxo, un venedor ambulant venia ampolles d’aigua de litre, fresca o natural. En vaig demanar una de natural, no fos cas que el contrast de la temperatura d’una aigua freda amb la temperatura que havia anat agafant el meu cos em fes caure rodona allà mateix. Me’n vaig beure mitja ampolla de cop. Ja refeta, vaig trobar un caixer automàtic del qual vaig poder treure només 10.000 rúpies, que no és res… en qualsevol cas, amb allò no podia pagar tot l’import de l’hotel. En fi. Vaig tornar cap a territori conegut per tornar a menjar al Blue Tokai, i per aquell dia ja en vaig tenir prou. De nou a l’habitació de l’hotel, i després de molts dubtes sobre si fer servir aquell armari-caixa-forta-esbotzada per posar-hi la meva roba, vaig desfer la maleta tot remugant-me a mi mateixa; si havia decidit anar a l’Índia, aquella decisió era incompatible amb ser tiquis-miquis. De manera que la meva roba va acabar penjant d’aquell cubícul durant una setmana.

El tercer dia (ja una mica ressuscitada)

No sé si mai heu experimentat la sensació que necessiteu parlar amb algú que no sigui un proveïdor. Portava gairebé deu dies sense parlar -allò que se’n diu parlar- amb ningú amb qui poder tenir una conversa, i per a algú com jo, allò s’assemblava una mica a una penitència. No perquè no hi estigui acostumada, que sóc bibliotecària i visc sola, sinó perquè semblava condemnada a no poder sortir del “jo, a mi, em, me…” Malgrat les ganes, vaig ser incapaç de trobar el lloc ni el moment per parlar amb ningú.

Recordareu que, quan es viatja, la roba s’embruta tant com quan un s’està a casa, oi? Doncs bé: allò que no vaig trobar a Estambul, tampoc no ho vaig trobar a Nova Delhi. I això que el barri de Kailash és de luxe! Només hi havia moooooolts serveis, però de rentat en sec! Per sort, molt a prop de l’hotel hi havia un servei de bugaderia mixta, que si havíem de jutjar per la seva pàgina web, semblava molt ben organitzada. Hi vaig anar, i el servei fou magnífic. Apunteu-vos la franquícia: Uclean Laundry Endeavour.

El recorregut del meu tercer dia no té cap interès. Vaig voler anar a un cafè recomanat a Tripadvisor, l’Uncultured Café, que era tancat. Ja us el trobareu en aquest blog més endavant.

Us deixo una imatge de la recepció de l’hotel Bed & Chaï. S’hi pot veure una punta de la meva maleta amb l’etiqueta de la Renfe, record del primer tram del viatge fet en tren, iniciat ja feia vint-i-cinc dies.

He de dir que la gent que treballa al Bed & Chaï és molt discreta, atenta i comprensiva amb qui no pot treure diners en efectiu en quantitats suficients per poder pagar una factura trinco-trinco. I sempre tens algú que parla anglès i que et pot vendre ampolles d’aigua. Però no t’ofereixen un servei per pujar i baixar maletes. Potser els ho hauria d’haver demanat…