EL LLAC DAMDAMA, JAIPUR I COMIAT DE l’ÍNDIA

Una excursió

Vaig demanar a la Shubha si podíem dedicar una dia a sortir de Nova Delhi, i que m’agradaria convidar-la per agrair-li la seva hospitalitat. Malgrat que estava pendent de la seva mare i de la seva cosina Joyeeta, convalescent, va trobar un forat per passar el dia fora. Amb el seu cotxe i el xofer Sonu, vam fer via cap al sud, aproximadament uns 80 kilòmetres direcció Gurgaon, on es troba el llac Damdama. Un cop fora de la gran ciutat, el trajecte passava per terrenys agrícoles i ramaders, on sovint es veien vaques i cabres. També camps de conreu i algun establiment de reparació de vehicles, però poc més. O potser no m’hi vaig fixar, perquè anàvem xerrant amb la Shubha.

Després d’un parell d’hores i de fer un bon tros de camí sense asfaltar, vam arribar al llac Damdama. En l’única edificació visible, hi havia un restaurant que estava ple a vessar, i no ens hi vam poder quedar. Ja que havíem arribat fins allà, però, vam anar a veure el llac. L’entorn, sense que es pogués comparar en volum d’aigua i de verdor, em va recordar molt el llac Hayq de Dessie, Etiòpia. Potser era la llum, o potser veure un camell i recordar-me d’una anècdota del nostre viatge a la banya africana amb uns amics i uns familiars el 2010. El cas és que, tret d’aquell menjador, que era una olla de grills, el lloc era tranquil i molt acollidor. Semblava una d’aquelles destinacions de cap de setmana de les famílies de classe mitjana que s’ho podien permetre.

Com que allò aviat va estar vist, la Shubha va suggerir d’anar a un altre lloc, “molt millor que aquest, si és que el trobem obert”.

El pobre Sonu, que ja havia anat a aparcar el cotxe, va haver de tornar per portar-nos a un equipament hoteler proper que estava en obres, però que tenia un parell de restaurants de cuina índia, del qual la Shubha m’havia parlat abans de sortir de casa seva com a opció per dinar. La zona que envolta el llac és, aparentment, una zona rural. Però es nota que per allà hi circula turisme de qualitat quan et trobes complexos com aquest, un 5 estrelles espectacular.

The Gateway Resort de Damdama

El Gateway Resort no era gaire lluny del llac. L’entrada ja era tota una declaració de nivell en comparació al que havíem deixat!

Vaig entendre, per les explicacions de la Shubha, que l’Ira havia contribuït a la construcció d’aquest lloc com a servei hoteler i de residència d’artistes, però en realitat potser només va estar interessada que ho fos. A l’entrada hi havia moltes escultures d’animals locals fetes amb ferro, algunes decorades i altres no. Es veia que s’hi estaven fent reformes perquè hi havia molts espais tapats. Tot i així, no deixava de ser una arquitectura singular, molt airosa, que feia servir maó vermell i bigues de ferro verticals en un contrast de color i de línies molt original.

Us he posat una foto meva dins el que em sembla que era el Bargdad Hall, on se servien plats de la gastronomia del nord de l’Índia. El dinar va ser exquisit i, per primera vegada, em vaig aventurar a menjar picant. Molt picant. Tant, que la Shubha el va deixar al plat i se’n va queixar al maître. Però jo vaig ser feliç amb cada queixalada fins que va arribar l’hora de pagar. No. Perquè no vaig pagar jo. Deixem-ho córrer.

De tornada cap a Nova Delhi, vam veure moltes més vaques que abans. Ens costava avançar, però un cop acabat el ramat, en Sonu posava el cotxe a marxa llarga. Vam passar per un poble on hi havia molta gent reunida al voltant d’un camp. Semblava que s’hi feia algun esport on els homes s’havien d’esbatussar, segons vaig poder veure per alguna escletxa que deixaven els pocs espais entre les persones que s’aglomeraven a l’entorn. Em van dir que, efectivament, era un esport local que tenia un gran seguiment en zones rurals: el kabaddi.

Aquest viatge de tornada va ser una mica més tediós, en part perquè vaig començar a notar els efectes del picant: coïssor d’estómac, sensació d’esta botida, un cert malestar i molta set, i en part perquè l’estat de la carretera no contribuïa gaire a millorar la situació.

Viatjar com una Maharaní

Com cada vespre, en arribar a casa la Shubha vam trobar l’Ira fent la seva sessió de punts de llibre; en feia uns quants abans d’esmorzar, abans de dinar, i abans de sopar. En tenia més de 200 d’acabats! Us en parlaré més endavant, però mentre ella els pintava (ara triava un color, ara un altre, ara enganxava dues cares del punt…), mantenia les nostres converses a un nivell de pulcritud expressiva sorprenent en una dona de més de 90 anys. El seu anglès, impecable, estava construït d’una manera àgil i concisa; paraules, les justes i precises.

Mentre esperàvem que la Goreti, la cuinera, ens servís el sopar, la Shubha manipulava el mòbil per fer una reserva en el tren que l’endemà m’havia de portar a Jaipur. Sembla ser que la pàgina web dels serveis ferroviaris havia caigut diverses vegades, i no havíem pogut comprar el bitllet. Quan ja ho va tenir a punt, aleshores sí, em va passar el número de la reserva i vaig poder pagar amb la meva súper targeta Wise.

Més tranquil·la per haver pogut resoldre el tema del bitllet, ara només m’amoïnava que el tren sortia a les 6:10 del matí des de l’estació principal de New Delhi, la cinquena més gran del país. Per recomanació de l’Ira, també vaig poder fer una reserva d’una nit a l’hotel de Jaipur Ariya Niwas, que era força cèntric i que em permetia arribar-hi a peu des de l’estació. Tot resolt, doncs, inclòs el pacte amb en Sonu perquè em portés a l’estació, malgrat que era el seu dia lliure.

Com que no tenia gana, aquell vespre no vaig sopar; vaig fer la bossa pel parell de dies que havia de ser a Jaipur i me’n vaig anar a dormir. Dormir, el que se’n diu dormir, però, vaig dormir poc. L’estómac encara em bullia i no sabia si era millor beure molt o no beure gens, perquè el líquid tampoc no se’m posava gaire bé. L’endemà (és un dir; jo tenia la sensació que no havíem canviat de dia…) em vaig llevar a les 5 i en Sonu m’esperava a la porta puntualment. El trajecte va anar molt bé fins que vam arribar a uns 300 metres de la porta d’un dels accessos de l’estació principal de Nova Delhi. Ens vam trobar un eixam de vehicles aturats a tort i a dret, sense conservar cap mena d’ordre, acompanyat del preceptiu concert de botzines. Faltaven 20 minuts per a la sortida del tren, i no ens movíem de l’embús! Jo veia com la gent saltava dels cotxes i corria cap a una direcció que suposava que era l’entrada a l’estació, però no identificava cap edifici, de fosc que era. Després d’un minut esperant que la situació canviés, li vaig dir al Sonu que jo també corria cap a l’estació. Sort que ell no parlava anglès, era lent de reflexos i no em va poder aturar!

Perquè us feu el càrrec de l’envergadura de l’estació, us en comparteixo un plànol amb la ruta que vaig fer, en groc (en Sonu m’havia deixat fora de l’espai que es pot marcar al mapa):

He marcat en groc el meu recorregut. Un cop dalt les escales (les vies es comuniquen per un pont elevat llarguíssim), em vaig trobar que, a mig camí, quedava tallat. Vaig recular, vaig agafar un passadís que em va portar al capdamunt de les escales per on acabava de passar. Vaig preguntar a un treballador on era la via 16, ensenyant el meu bitllet. Em va assenyalar les numeracions de les vies, a sobre dels nostres caps. Vaig dir que hi havia un passadís tallat, i em va dir que “go ahead”, de manera que vaig anar contra la direcció de la gent fins que vaig trobar la via 16 (l’última!). Faltaven 2 minuts per a l’hora de la sortida. El tren anunciat en aquella via no acabava el recorregut a Jaipur, o sigui que vaig haver de tornar a preguntar si era aquell. Quan em van assegurar que, efectivament, era el que estava aturat a la via 16, vaig pujar-hi d’un bot (no gaire àgil, tot s’ha de dir), vaig buscar el meu seient, que la Shubha m’havia reservat al costat de la finestra, i quan m’hi vaig poder asseure vaig pensar que ja em podia morir. Vull dir, posar a dormir. Em trobava molt dèbil i neguitosa, i l’estómac em molestava de tant en tant.

Quan el tren va arrencar, el sol tot just despuntava. Però tot i la poca claror, al llarg del recorregut de les vies es podien veure barraques i més barraques, on la gent vivia en condicions deplorables. Es rentaven a fora, amb aigua que s’esquitxaven des d’unes palanganes. Al cap de poc, una sensació de mareig descomunal i de defalliment absolut es va apoderar de mi i vaig haver de demanar als meus veïns de seient que em deixessin sortir per anar a trobar el lavabo més proper. No hi vaig arribar. Vaig caure rodona a la plataforma entre dos vagons, just al davant de la porta del lavabo, i vaig perdre el coneixement uns segons. Immediatament, quatre o cinc empleats dels ferrocarrils em van atendre, preguntant-me si volia aigua, si necessitava aire, què, què, què…? Els vaig dir que no em passava res, que estava bé, que només era defalliment perquè no havia menjat res i que no havia dormit. Que si em feien el favor de trobar-me un seient al costat del passadís, tot aniria bé. I així va ser. Ja instal·lada en la meva nova plaça, al cap de poc el revisor em va venir a trobar, em va passar el seu telèfon i em va dir que a l’altre costat de la línia hi havia una metgessa que volia parlar amb mi. Jo al·lucinava. No sabia si estava somiant o si allò estava passant. Vaig repetir a la metgessa que era una qüestió de descans i que ja em passaria, i vaig donar-li les gràcies per tanta atenció. També ho vaig fer al revisor, a qui mai no agrairé prou el que va fer per mi.

Vaig dormir la resta del trajecte, fins que vaig sentir “Jaipur” per megafonia. El meu veí de seient, que espero que no hagués hagut de suportar cap ronc dels meus, em va dir amablement que, si la meva estació era la del Jaipur històric, encara no hi havíem arribat. No va passar ni mitja hora quan el nom de la ciutat rosa va tornar a sonar i, ja una mica més refeta, vaig baixar del tren tan bon punt es va aturar. Estava prou sencera. M’havia endut l’ampolla d’aigua que ens havien servit al tren (si, el servei d’esmorzar estava inclòs, tot i que no el vaig tastar) i buscava les escales de sortida aturada a l’andana quan el mateix revisor que m’havia atès tan amablement em va venir a trobar per preguntar-me si estava bé. No li vaig fer un petó perquè sóc així de seca, però aquell home era una meravella de professional. Espero i desitjo que no perdi mai la feina i que sigui molt feliç.

L’hotel Ariya Niwas

Trobar la sortida de l’estació no va ser senzill. Tot i que el dia abans m’havia descarregat un mapa de Jaipur que m’assenyalava la ruta des de l’estació a l’hotel, devia sortir per una porta que no tocava, i que conduïa a un abocador d’escombraries. La fortor era tan bèstia, que vaig haver de fer grans esforços per no tornar a caure rodona. Per sort, unes escales allà mateix donaven accés a un dels carrers principals. Anava bevent aigua poc a poc per no deshidratar-me mentre esquivava cada tuc-tuc que se m’atansava per preguntar-me a on volia anar. Com que hi havia un tren elevat en gran part del recorregut, el trajecte fins a l’hotel el vaig poder fer resseguint les vies per sota, aprofitant-me de l’ombra.

Quan passava per una gran avinguda, just abans d’arribar al carrer de l’hotel, un conductor de tuc-tuc amb barba i bigoti descomunals va alentir la marxa del seu vehicle, el va atansar al meu costat i vaig sentir: “Where are you from?” Com que em feia mandra tornar a dir “Spain”, li vaig respondre: “Guess!” El tio, sense dubtar-ho, va dir “Spain?” a la primera! Vaig riure, i ell també va marxar rient molt fort, com qui celebra una gran victòria…

Arribar a l’hotel sí, que em va semblar una gran victòria! Després de fer el check-in, vaig entrar a l’habitació retenint aquesta meravella de visió de la fotografia de sota. Em vaig dutxar, vaig posar un pedaç d’anti-mosquits a la roba del pijama i em vaig estirar al llit. No podia amb la meva ànima i tot just era migdia. Vaig dormir divuit hores seguides.

Taxista-guia en un dimecres de vaga general

Com és fàcil d’imaginar, vaig dormir les hores que havia de dedicar a visitar la ciutat. A Jaipur també pensava comprar els regals que havia de portar a l’Àngels i al Johnie, que en són uns enamorats. No sabia com ho faria… Viatjar tan lluny per a perdre el temps dormint! Ja es necessiten “bemoles”, que diria la meva mare…!! Per sort, a l’hotel podies reservar un servei de taxi per fer rutes pactades tant per la ciutat com per l’entorn, per 1900 rúpies. No m’hi vaig pensar dues vegades i el vaig llogar. Era l’única cosa que podia fer per intentar veure un mínim de llocs d’interès amb el poc temps que tenia! El “meu” taxista conduïa un Toyota en perfecte estat i netíssim. Després de comentar una mica la ruta, em va portar a l’Amber Fort, una fortalesa imponent que s’eleva des d’una muntanya tan estirada com la mateixa muralla que la tanca, a uns 10 km de Jaipur.

Pel camí vam veure, mig submergit al llac Man Sagar i en una hora que el sol li venia del darrere dibuixant-ne la silueta, el vell palau de Jal Mahal. Era un edifici magnífic, majestuós. Gràcies a la seva restauració, iniciada el 2004, podem gaudir dels darrers pisos quan el nivell de l’aigua no és molt alt. El conductor, que no entenia que jo no volgués baixar del cotxe per esplaiar-me en el paisatge, al cap d’uns quants kilòmetres el va aturar en un redós de l’estreta carretera que menava al Fort i em va dir que entrés en una casa de l’esquerra, que allò no m’ho podia perdre. Amb l’experiència d’Old Delhi, el vaig creure. Un cop traspassat un arc, em vaig trobar admirant la meravella de la imatge que encapçala aquesta entrada. El Panna Meena ka Kund és una cisterna enorme construïda en l’època medieval, amb escales en les seves quatre parets. Diuen que si no t’hi porta algú d’allà, tu sol no hi arribes. O sigui que el meu taxista es va guanyar el cel.

Durant un bon tros del trajecte, l’Amber Fort apareixia i desapareixia de la carretera, que té algunes corbes força pronunciades. En un moment donat, en veure unes figures minúscules pujant un camí cap a una de les grans portes d’accés de la seva paret frontal, vaig demanar al taxista si allò eren elefants, i em va respondre: “Si, ma’am. No hi vol pas pujar?” No sé si ho va entendre o no, però mireu la colla de Jeeps que hi havia aturats esperant els que anaven a cavall dels elefants. No hi pujo ni boja…

Algunes compres

En el camí de tornada, vaig fer esment de la ceràmica local al conductor. Segons l’Ira, en aquesta regió el treball amb fang té molta reputació pels seus tons blavosos. Passàvem pel davant de locals amb rètols que n’anunciaven la venda, però tots eren tancats. Era dimecres, i desconeixia si era a causa d’alguna festivitat, però el taxista em va dir que no, que aquell dia hi havia convocada una vaga d’artesans i que, probablement, tots tancaven en acte de protesta i per anar a la manifestació. Poc temps que tenia, i a sobre l’hauria d’esprémer!

Tot va ser arribar a Jaipur, passar pel centre i ser testimonis del caos circulatori. Que passava alguna cosa atípica era evident, també perquè hi havia policia muntada i ben armada amb uns bastons llargs que no devien servi per jugar al cricket ni al polo, precisament. Molts carrers estaven tallats, però fins que no vam veure la manifestació, no s’entenia tanta tranquil·litat motoritzada.

El nostre Toyota va poder arribar a un dels complexos on es reuneixen els artesans cada dimecres, excepte els de vaga, clar. El taxista-guia va aparcar el cotxe davant del que em va semblar una plaça de mercat, buida, i em va suggerir de creuar-la. Era una plaça immensa al costat del City Palace, que no vaig visitar. Com tampoc no vaig entrar a l’Observatory Museum, que és fora de la muralla i que es veu que és espectacular. El meu tren de tornada a Nova Delhi sortia a les 5 de la tarda i encara havia de comprar els regals! Vaig veure que un dels hotels situat dins el recinte era obert, i que tenien un petit museu d’estampació tèxtil, on et podien confeccionar un disseny i estampar-lo per a tu. Però no pas en aquell mateix moment, clar. “Torni demà passat”. Vaja…

Crec que devien ser prop de la una del migdia quan vam arribar a l’hotel. Vaig dir al taxista si em podria recollir a dos quarts de cinc per portar-me a l’estació i vam pactar el preu. Pensava que marxaria, però es va quedar fora de la porta d’accés, dins el cotxe ben aparcat, dormint. La botiga de l’hotel, on hauria pogut comprar algun record, era tancada. Pels voltants de la zona hi havia diversos tallers de joieria, però també eren tancats… excepte un! I, just quan hi arribava, un jove que en sortia va abaixar la persiana. Li vaig preguntar si coneixia algun lloc obert i em va dir, assenyalant una botiga tancada: “Esperi’s dalt d’aquelles escales; ara crido el meu cosí”. El seu cosí era l’amo de la botiga. Vestia elegantment, però molt “casual”, a l’estil occidental. Vam tenir una conversa de gairebé una hora mentre jo triava el que volia portar al Johnie i a l’Àngels. Ell em va comentar la procedència de les pedres, com treballava artesanalment els seus dissenys, per on viatjava i també, una mica per sobre, la situació de la societat del seu país i del camí que ell pensava que encara calia recórrer per fer de l’Índia el gran país que acabarà sent. També vaig comprar un detall per a la Shuba i, quan tot va estar triat i pagat, només em va caldre creuar el carrer per anar dinar al restaurant de l’hotel. Vaig menjar un arròs boníssim que se’m va posar la mar de bé.

Només faltava una hora i mitja per trobar on comprar les teles amb un tipus especial d’estampació, feta amb blocs de fusta, a l’estil dels precedents de la impremta. Google maps em va indicar una botiga no massa lluny de l’hotel, Dastkar hand block prints , que en aquell moment mostrava com a oberta. No era precisament un taller, com el que jo buscava. En arribar, però, vaig ser molt ben rebuda (era l’única clienta) i no em digueu com, però la persona que em va despatxar va considerar que havia de veure el seu magatzem de robes amb estampats antics. I allà vaig adquirir dues teles per a la col·lecció de l’Ira. [Faig un incís per parlar dels “regals”. Sé que allò més habitual quan la gent viatja és comprar records per a emportat-te’ls a casa o per a regalar-los a la família quan tornes, però jo viatjava amb una maleta petita i una motxila, i tenia molt clar que no carregaria amb res que no fos imprescindible].

Ara només quedava tornar a fer la bossa per marxar, despertar el “meu” taxista i anar a buscar el tren. L’estació era molt diferent de com jo la recordava el dia que vaig arribar. No semblava la mateixa. Hi havia molta gent, i van passar tres o quatre trens abans no va arribar el meu. Alguns, plens de gent en vagons que més que pensats per a transportar passatgers, tenien tot l’aspecte de ser gàbies sobre rails. Mentre esperava, vaig veure coses curioses, com la de la fotografia de sota. Aparentment, la imatge no té cap interès, però si la dividiu verticalment per la meitat, i horitzontalment en tres parts, veureu que al quadre superior esquerre hi ha un giny ben curiós, del qual em vaig allunyar una mica per dissimular que el retratava…

Arribar molt tard molt tard, i estar perduda 1 hora

El tren va arribar a Nova Delhi passades les 11 de la nit. El brogit de dos dies abans, quan en vaig sortir, no tenia res a veure amb el que em vaig trobar en aquell moment. L’estació està organitzada de manera que les sortides es fan per un lateral, i les arribades, pel costat oposat. És una manera intel·ligent d’organitzar els circuits tant de persones com de vehicles i, sí, tot semblava molt organitzat excepte els concerts de botzines (sé que sóc molt pesada amb el tema, però és que per a mi era xocant!). M’estalvio la descripció de l’esplanada d’arribades, però la primera impressió era que em trobava en un parc d’atraccions. Vaig trucar a la Shubha per dir que ja era allà, i va dir que en mitja hora passarien a recollir-me. Li vaig advertir que, tot i que no hi havia el caos de l’altra banda, en aquell moment la circulació de cotxes, taxis, tuc-tucs, bicicletes i motos era molt considerable. Van arribar al cap d’una hora, perquè m’havien anat a esperar a la banda de sortides. No et dic res, l’embús que es devien empassar per donar la volta a l’estació..!

L’Ira Chaudhuri, una artista universal.

Quan la Shubha va visitar Barcelona amb la seva mare, deu fer uns deu o dotze anys, l’Ira -la seva mare- encara treballava la ceràmica. Ara, als 97 anys, amb prou feines s’hi veu i té dificultats amb l’oïda, i ha deixat d’anar al taller. El temps que vaig veure-la en aquesta meva visita, però, estava sempre treballant en la confecció d’uns punts de llibre que volia regalar als assistents a l’acte de presentació d’un llibre que compil·la la seva feina com a artista. Aquest homenatge li havien de fer al cap de dos mesos, al novembre, a l’International Centre (aquell lloc on m’havia convidat a dinar). S’hi esperaven 200 convidats, però ella ja portava fets (i numerats) 251 punts de llibre, per si de cas.

Si voleu saber més coses sobre aquesta ceramista, podeu consultar la seva pàgina web (irachaudhuri.com) i també admirar el treball de disseny del llibre-homenatge: “A Pottery Story: the Work of Ira Chaudhuri“, del qual n’és responsable el seu fill Itu (https://icdindia.com/projects/a-pottery-story-the-work-of-ira-chaudhuri). A banda de poder admirar la bellesa del que fa (i la manera com l’Itu ho presenta), descobrireu un lligam entre alguna de les fotografies de l’enllaç anterior i aquesta imatge d’aquí sota:

Podria reproduir moltes de les converses que he mantingut a casa de les Chaudhuri, però em temo que només serien del meu propi interès. Totes, totes -però totes- em resultaven d’allò més interessants, i tocaven gran varietat de temes: vida i viatges de l’Ira amb el seu marit, l’escultor Sankho Chaudhuri, històries de la família (que no desvetllaré aquí) o la diversitat lingüística del país, entre d’altres. A més, l’Ira té un gran sentit de l’humor i sempre sembla estar contenta. Riu molt. I és molt enginyosa. Tant, que es va inventar una grafia. Ella mateixa ho explica quan un dia va posar uns mots encreuats amb termes relacionats amb la beguda en una gerra de ceràmica per a beure cervesa, i el resultat la va portar a ser moooolt creativa:

“En un moment determinat, vaig voler fer servir l’escriptura com a motiu decoratiu. Em vaig adonar, però, que la gent posava més interès en allò que hi havia escrit que no pas en la gerra mateixa (…) De manera que vaig decidir fer que l’ “escriptura” semblés una grafia, de vegades inclús una grafia concreta, però que en realitat no ho és. I quan algú em preguntava de quina grafia es tractava, jo responia, amb cara molt seriosa: “Iramès”.

https://irachaudhuri.com/pot-theme/iramese/

Comiat

El meu darrer dia a Nova Delhi vaig sentir que havia aprofitat un bon moment per retrobar-me amb gent que aprecio molt i que ara estimava més. Per posar una nota de color divertida, un dia em vaig fixar que en alguns quioscs tenen un producte català universal: els “Chupa-Chups”. No faria gràcia si no fos perquè el meu pare va treballar molts anys per a aquesta companyia, i sempre que els veig em ve a la memòria l’olor de “carmelo” que feia el meu pare quan arribava a casa després de treballar.

Recordeu que quan vaig arribar a Nova Delhi buscava un lloc per menjar i vaig trobar-ne un de molt recomanat, però que era tancat? Doncs l’endemà de l’arribada de Jaipur hi vaig voler anar, ja que era el meu darrer dia a l’Índia. El restaurant, al qual has d’accedir des del carrer a través d’un ascensor privat, és una pijada per a nens rics; el menjar (jo vaig demanar una amanida) està bé, però a preus desorbitats per l’Índia, i no et volen cobrar amb targeta. I quan pagues en efectiu no et tornen el canvi. No cal fer-los gaire propaganda. Això sí: malgrat que el servei era nefast, el lavabo era de pel·lícula.

El meu darrer dia el recordaré per unes quantes coses, que només posaré en una llista:

• L’Ira i la Joyeeta em van venir a acomiadar fins a la porta del taxi.
• El recorregut fins a l’aeroport em va semblar molt més curt que quan vam arribar.
• A l’aeroport, com va passar a Turquia, la policia també em va preguntar què m’havia semblat l’Índia. Els vaig respondre que, fins aleshores, no havia conegut mai un lloc amb tan bona gent.
• Malgrat que a les llibreries dels aeroports no hi acostuma haver res de bo, vaig trobar un llibre de títol i portada magnífica que valia exactament les rúpies que em quedaven. Estava predestinat a ser adquirit:

• No podia tancar aquesta entrada sense dues fotografies força poètiques, si les volem veure així:

Dalt de l’avió que m’havia de portar a Tòquio, des del meu seient no es veia ningú. Vaig tenir la sensació que era l’única persona que deixava l’Índia. Així com quan vaig arribar em va rebre l’alba, quan vaig marxar m’acompanyava un capvespre molt apropiat per a un comiat.