ESTAMBUL PER A MI SOLA (i II)

L’Estambul asiàtica

Per més que he voltat per aquesta ciutat (he passejat per barris dels quals no he comentat res), sempre tinc la sensació que Estambul no s’acaba mai. Potser per això no em vaig decidir anar cap a la costa est turca ni a la Capadòcia en acabat el congrés de la IASA. Són viatges per a fer més endavant i amb una altra mentalitat. Parlant de mentalitat, voldria fer un incís: si jo fos una viatgera motxil·lera, us explicaria on s’han de fer les coses, el seu cost, com cal fer-les, o trucs per evitar haver-les de fer. Però més aviat sóc tot el contrari. Per tant, no recomanaria a ningú que viatgés com ho faig jo. Dit això, tiro endavant.

El meu darrer dia a Estambul vaig decidir que visitaria la part asiàtica i que em poliria les lires turques que em quedaven. La meva gran decisió va topar amb dos inconvenients:

• només tenia 5 hores
• no disposava d’efectiu

Per fer-ho curt: en arribar a l’estació dels trens que travessen el Bòsfor pel túnel de Marmaray, a la guixeta em van dir que calia comprar el bitllet a la màquina. Però la màquina no acceptava la meva targeta, i no duia prou lires en efectiu per pagar l’import del bitllet. Ja estava a punt de deixar-ho córrer quan, a la meva dreta, vaig veure una sala buida al costat d’un espai museïtzat. En part per curiositat, i en part per treure’m el mal humor de sobre, vaig anar a veure tots dos llocs. Jutgeu si va valer la pena:

Ja més satisfeta i calmada, vaig recordar que l’únic ATM que m’havia dispensat efectiu sense problemes era a l’edifici de la Universitat. Però des de l’estació hi ha un bon tros, a menys que no t’arrisquis a fer drecera pel Gran Bazar i trobar-te un tap de gent. Com que m’agraden els riscos i també queia un sol de justícia, vaig anar fent ziga-zagues per les ombres dels carrers comercials fins arribar a destí, aquest gran i preciós espetec assoleiat:

Un cop obtinguts els calers, ja vaig poder comprar els bitllets. Però no a la màquina problemàtica de l’entrada, sinó just abans de passar els torns de validació dels bitllets, ja que allà sempre hi acostuma a haver personal del metro que t’ajuda quan cal. I a mi sempre em cal. Adquirits els bitllets, ja em vaig anar mentalitzant que hauria de baixar moltes escales, si el tren passava per un tùnel sota el mar. Però…. tantes??? Per sort, em vaig entretenir admirant els mosaics d’algunes parets…

… i creant associacions lingüístiques divertides (si més no, divertides per a mi).

Vaig travessar, doncs, un tros de mar per sota terra (no sé si m’explico…) i vaig anar a sortir a una ciutat que no s’assemblava de res a l’Estambul occidental. Tot era modern, sí, però sense cap característica visualment atractiva.

Per no perdre l’esperit positiu, vaig anar a buscar alguna cosa que em permetés valorar l’esforç d’haver arribat fins allà. I la vaig trobar. Es tracta d’un conjunt de cases de fusta antigues, d’aquelles que Orhan Pamuk ha lluitat tant per preservar, una de les quals és la de la imatge que encapçala aquesta entrada. Aquí en teniu dues més.

Abans de marxar, i donat que se m’havia fet l’hora de dinar i ja tenia calerons trinco-trinco, vaig voltar per veure si ensopegava un lloc amb encant per omplir l’estómac. Les vostres mares us han dit mai allò de “qui busca, troba”? La meva, sí. I amb raó.

La tornada a l’hotel no va tenir cap més al·licient que el de creure que podia estar contenta de tancar l’etapa d’Estambul, cosa que també em permetia anar pensant tranquil·lament a fer el check-in en línia del vol a Nova Delhi, i tenir a punt la maleta per a l’endemà.

He dit “tranquil·lament”, oi?

Un check-in en línia, no cal que us ho expliqui, és un procés senzill que fas després de rebre un correu de l’aerolínia on et diu precisament que ja el pots fer. A 30 hores del vol, ni havia rebut cap correu ni podia completar el check-in, quan en teoria el podies fer entre 72 h i 4 h. abans de la sortida del vol, segons la meva reserva. Vaig buscar com contactar amb l’aerolínia amb la qual volava, Indi-go, però a l’aeroport no tenien delegació. En canvi -ves quina sort!- a 20 minuts a peu del meu hotel hi havia la seva única agència a Estambul. Vaig fer cap allà. I em van dir que no m’amoïnés, que calia esperar fins a 24 hores abans de la sortida del vol. 24, 23, 22, 21…

Tot i que el meu vol sortia a les vuit del vespre, el dia que m’acomiadava d’Estambul no vaig tenir altra cosa al cap que arribar a l’aeroport la primera i treure l’entrellat de l’estat de la meva targeta d’embarcament. Hi vaig arribar en bus. Cap problema. Però allà, el temps se’m va fer etern.

Mig adormida d’avorriment i de cansament, estava mirant com embolicaven maletes amb aquella màquina que les gira posant-hi un plàstic de film, quan vaig veure una dona que s’hi atansava i que em va cridar l’atenció perquè duia un barret de visera. De lluny em va semblar l’antiga presidenta de la IASA, l’Ilse Assmann, però feia una setmana que el congrés s’havia acabat i vaig descartar que ho fos. I també que fos de les que porta barrets de visera sota teulada. Però vet-ho aquí que quan van obrir el check-in del meu vol, en sortir disparada cap a la cua em vaig creuar de nou la dona amb el barret de visera. I sí, era I’Ilse. Es veu que portava el barret perquè no li havia cabut a la maleta. Ai…

Ens vam fer una foto per enviar-la a la nostra grandíssima amiga comuna Shubha Chaudhuri, que és a qui jo em disposava anar a visitar a Nova Delhi, i vam anar a fer un cafè llarg.

Vaig fer el check-in amb l’únic “problema” que havia de facturar la maleta.

I aquí es va acabar la meva etapa a Estambul, amb una història enllaçada cap a l’etapa següent que només podia ser un bon auguri.