PAISATGE i PAISANATGE A ESTAMBUL

El mercat de les espècies

No entenc que el Gran Basar sigui un niu de gent, i el mercat de les espècies, no. A veure: no és que en aquest no hi hagi gent, sinó que sembla un mercat més normal. Potser és igual de turístic a l’interior, però té un entorn molt més autèntic, on els botiguers tenen com a clients majoritàriament gent del país.

Com també passa als nostres mercats, pels volts de l’edifici cobert s’hi pot trobar un parament de botigues i botiguetes d’aparença més modesta, els productes de les quals no poden estar més ben endreçats ni resultar menys atractius que els que podem trobar a dins.

Em fa l’efecte que en aquest s’hi pot trobar de tot: des de productes alimentaris frescos, envasats o a granel, fins a estris per a fer qualsevol tipus de feina manual. Pots i olles, coves i cistells, culleres i tot tipus d’estris de fusta, recanvis d’electrònica, un laberint de botigues de teles, cosidores, sabateries i petits restaurants omplen un espai enorme. Sense comptar les moltíssimes botigues que, tal i com el nom del mercat indica, venen espècies de tota mena.

Jo vaig tenir la sensació d’estar en una mena de soc (“zoco”) on, per més estrets que fossin els carrerons, sempre hi havia una moto o una bicicleta que es feien espai per passar. Això de fer-se espai per passar ho vaig trobar un art. Mai no vaig veure que ningú prengués mal, tot i que més d’una vegada se’m va escapar un “Aaaaiii…!!” que sempre acabava en un no res.

Com que el lloc em va agradar molt, m’hi vaig quedar a dinar. Us deixo un àudio breu del crit que un dels cambrers feia servir per a captar clients per al bar que vaig triar, el Bereket.

La botiga de cafè Mehmet Efendi

Potser no ho he comentat però, en un principi, aquest viatge havia de passar per Vietnam del Nord. Quan ho vaig fer saber a en Kazusuke, el meu amic japonès, em va demanar si d’allà li podia portar un tipus de cafè vietnamita barrejat amb canyella, molt típic del país. Finalment, vaig haver de cancel·lar aquesta etapa del viatge, però en saber que Estambul era una ciutat on podies trobar pràcticament qualsevol cafè del món, vaig dedicar unes hores a intentar trobar l’encàrrec per al meu amic.

Vaig començar preguntant en cafeteries on es venia cafè a granel, però les que vaig trobar referenciades (com la MOC) no sabien res del cafè vietnamita. Tipa de voltar per altres establiments i de tenir la sensació de demanar una cosa inexistent i sense saber-ne res més que pogués ajudar els botiguers a orientar-me, vaig donar per acabada la recerca de l’encàrrec.

Però la providència ajuda els tossuts, i vet-ho aquí que me la vaig trobar de cara. Quan menys m’ho esperava, en sortir per una de les portes del mercat vaig anar a parar just al davant d’una torrefactora de cafè.

Hi havia una gran cua de gent per comprar, i des de fora es podien veure les màquines de torrar els grans de cafè i les piles de paquets d’aquest producte, amb el logotip de la marca. Aquest disseny l’havia vist en moltes parades de tots els mercats i ni se m’havia acudit que es pogués processar allà mateix.

Però la sorpresa més gran la vaig tenir en girar la cantonada: l’establiment no tan sols era una torradora de cafè familiar que complia 150 anys, sinó que també oferia, a més d’una botiga de cafès selectes, una exposició commemorativa allà mateix i la possibilitat d’accedir a una biblioteca especialitzada en cafè!!!!

M’hi vaig passar no sé quanta estona. Molta. Tanta, que van cridar la bibliotecària. Ens va fer gràcia compartir professió i ens vam fer una foto per a la posteritat. A veure si l’exhibeixen pel 200è aniversari….

De cafè vietnamita, allà tampoc no en vaig trobar, però sí molta informació sobre la indústria del cafè al país asiàtic i altra documentació més divulgativa.

Per a qui vulgui saber coses interessants del cafè a Estambul, us deixo aquest enllaç:

Estambul y la cultura del café

Un museu singular: Orhan Kemal

En alguna de les meves caminades per la zona de Taksim a Torre Galata m’havia fixat que hi havia un parell de rètols indicant la direcció d’algun museu. El que apareixia més sovint era el museu Orhan Kemal. Googlejant, vaig saber que era un escriptor turc . O sigui que vaig anar seguint els senyals, imaginant un gran museu dedicat a una gran figura literària nacional. En arribar a lloc, però, vaig trobar un edifici vulgar, la porta del qual era tancada, malgrat que l’horari penjat a la porta indicava el contrari. Ja girava cua, quan algú em va preguntar -en turc, però era fàcil d’intuir- si volia visitar el museu. Va resultar que les visites es feien a demanda, i qui es cuidava d’obrir i tancar el museu era un petit llibreter que tenia el seu establiment als baixos de l’edifici. De fet, el museu està ubicat al pis on va viure Orhan Kemal i l’han museïtzat prou bé; es tracta d’un espai petit on s’hi mostren objectes i documentació mínimament organitzats, i també la seva habitació amb pertinences, estris i biblioteca personals.

Si voleu saber més d’aquesta figura, ja sabeu què heu de fer, però us deixo el que he trobat més pertinent:

http://www.orhankemal.org/v05/index_menu_es.html

Jo m’estic llegint la traducció anglesa de la seva novel·la Cemile, que vaig adquirir a la petita llibreria que us he comentat.

El museu de la innocència : Orhan Pamuk

El rètol amb indicacions al Museu de la Innocència em va semblar una mica més confús i vaig haver de donar unes quantes voltes fins a trobar l’edifici, que va aparèixer després d’haver pujat un carrer una mica costerut.

La singularitat del color de la façana, entre un burdeus i un rosa molt pujat, contrasta amb el dels edificis del seu entorn. Des d’on jo vaig arribar, en una paret que semblava haver estat un accés a la casa, es podia llegir un text explicatiu sobre la recuperació de l’edifici. En girar la cantonada, una petita guixeta -amb gat inclòs- facilitava els tiquets per a la visita i un fulletó explicatiu. Només d’entrar, ja vaig rebre un xoc. Havia arribat, una mica per accident, a un dels museus més espectaculars que he visitat mai.

Com us he dit, no planifico què visitaré d’una ciutat fins que no ho decideixo sobre la marxa. No coneixia tota la producció literària del premi Nobel turc Orhan Pamuk, de manera que no vaig relacionar el nom d’aquest museu amb una de les seves obres mestres. Tampoc no estava al cas que la inauguració d’aquest espai havia estat notícia arreu del món, ni – naturalment- que li havien atorgat el títol de millor museu de l’any el 2014.

Un cop a dins, les dues hores que hi vaig passar les tornaria a repetir i encara no en tindria prou.

Per començar, el concepte del museu em va semblar molt singular, ja que Pamuk el va concebre en paral·lel a la seva novel·la del mateix títol. Quan hi entres, el primer que hi trobes és un manifest, amb un resum final que vaig trobar magnífic:

Després, vas passant per un seguit de vitrines numerades segons els capítols del llibre, on hi pots trobar els objectes relacionats amb la novel·la i els personatges que la integren: Kemal i la seva estimada Füsun.

Finalment, arribes a les golfes, on hi ha disposat el llit i els objectes personals de Kemal i on, en una vitrina prou gran, s’hi exposen les edicions de Orhan Pamuk en diverses llengües. També la catalana, sí.

En acabat, vaig dubtar si no tornar a començar el recorregut de nou, però finalment vaig decidir veure sencer el documental de la BBC sobre el projecte del museu.

Us deixo l’enllaç del museu (només en turc i en anglès. Podeu usar el traductor del web d’aquest blog).

https://www.masumiyetmuzesi.org/en

No és casualitat que el mateix dia, al mateix barri, visiti dos museus on els noms Orhan i Kemal es repeteixen sense estar relacionats (que jo sàpiga)?