MILÀ-TRIESTE.

El trajecte en autocar ens va deixar esgotades. L’hotel de Milà, de nom impronunciable (Hotel Mirage Sure Hotel Collection by Best Western) i que cap de nosaltres no vam memoritzar ni a la de tres, tenia uns matalassos i uns llençols de qualitat superior.

L’endemà al matí, el taxi que ens va portar de l’hotel a l’Estació central de Milà va creure que teníem pressa, no sé per què. La Conxa parla italià i només va dir-li que ens portés allà, sense afegir “a tota llet” o com ho diguin a Itàlia. El cas és que a mi em va tocar anar de copilot i vaig veure, amb horror, que el taxista se saltava tots els semàfors en vermell sense cap mena de prevenció. A cada semàfor que apareixia en àmbar, jo pensava : “Ara sí, ara pararà…” però no. Gas a fons i al següent. I em vam passar un munt! Per sort, Itàlia és Itàlia i jo dec viure a Lentilàndia, automobilísticament parlant.

A diferència del que deia en els preliminars d’aquest blog, ara sí que puc parlar del viatge. Només que, mentre viatges en tren, l’única cosa que passa és el paisatge si tot va com està previst. En aquest tram, l’Àngels va tenir la brillant idea de demanar a la Maria la seva darrera llista de l’Spotify per gaudir d’un paisatge més sonor. I -oh, sorpresa!- la va rebre al moment! La Conxa i jo no vam voler ser menys que l’Àngels i vam obrir l’aplicació. És cert que abans ens va caldre entendre mínimament com funciona la cosa, i buscar uns auriculars apropiats. En la imatge destacada, encara estàvem en la primera fase. En la fase següent, lluíem uns inalàmbrics nous de trinca, però no ha quedat documentat gràficament.

Entenem que aquest blog és per a la família i amics, i que no m’ha de fer cap vergonya dir que la imatge que comparteixo a sota és de Venècia, perquè és de Venècia. Una Venècia que no surt als catàlegs turístics, però que té la gràcia de tenir un logo als trens que em va fer somriure i cantar-ne el ritme: “ta-ta-tà”.

Des del tren, poc abans d’arribar al nostre destí el Golf de Trieste apareix de sobte amb unes imatges bellíssimes si el dia acompanya, com ha estat el cas.

Ja a l’estació, i després d’adquirir diligentment els nostres bitllets cap a Ljubljana per al cap de tres dies (no els havíem pogut adquirir des de Girona) un taxista ens va portar a l’hotel; aquest sí, de nom molt adient, Residence Liberty (i aviso: no és per a gent gran). Amb una conducció exquisida si la comparem amb el seu compatriota, dues dones primes i una que no ho és tant ens vam haver d’encabir als seients del darrere d’un Toyota Aygo perquè el del copilot estava ocupat per una bossa enorme que no era nostra. Tot va quedar compensat en arribar a l’hotel i veure l’amplitud del nostre apartament, com podeu comprovar en aquesta imatge:

No dedicaria ni una sola línia al sopar d’aquest dia si no fos perquè vam ensopegar un lloc ben curiós, el Bier Stube Trieste, on vam tastar una especialitat pròpia deliciosa: el Birramisù, un tiramisù fet amb… si! cervesa! De fet, el local està dedicat al món de la cervesa i en una paret hi penja una taula periòdica dels tipus de cervesa que ja m’agradaria que un químic m’expliqués.

I, parlant de cerveses, he de confessar que he escrit aquesta entrada del blog sota els efectes d’un Aperol. Però això ho explicaré demà, si tornem sanes i estàlvies de l’excursió que ens espera, i si me’n recordo de tot el que hem fet avui.