ADÉU A L’ADRIÀTIC. LJUBLJANA. POSTOJNA I BLED.

Dies 4, 5 i 6 de setembre

Adéu a l’Adriàtic.

Escric fora de data, però no voldria deixar passar l’experiència del nostre darrer dia a Trieste, ja que va ser totalment diferent de la del dia anterior.

La ciutat té una estranya barreja de contrastos volumètrics. D’una banda, hi ha una normativa que prohibeix aixecar construccions de més de 4 pisos, i això la fa molt uniforme en la seva arquitectura vertical. De l’altra, combina grans avingudes amb carrers molt estrets, probablement com passa a totes les ciutats on hi ha viscut una colònia jueva important. Després hi ha el castell, imponent, que s’eleva en un punt que no és visible des de pràcticament cap punt de la ciutat vella. Però si un edifici pot explicar la història més recent de Trieste per al turista ignorant, aquest és el Castell de Miramar.

Després d’un passeig pels jardins i d’una visita plena d’informació històrica, d’il·lustracions de llibres únics de botànica (amb exposició inclosa) i de concloure que el poder no fa la felicitat, vam decidir que l’Adriàtic mereixia una capbussada. No he carregat la imatge que certifica que vam complir la gesta. Però en tinc una del plaer que va venir després:

Ljubljana

A diferència dels viatges llargs, on poden passar moltes coses, els que tenen un trajecte breu com el de Trieste a Ljubljana són un pim-pam. Encara no havíem trobat seient que pràcticament entràvem en un paisatge verdíssim i enfilàvem túnels fins arribar a la vall de la capital eslovena. I d’allà a l’estació de destí, res.

No és per criticar el col·lectiu dels taxistes, Déu me’n guard! Però és que, entre la nostra manca de domini de llengües i la dissort de trobar taxistes que també estan molt mancats d’altres coses, fan un còctel desesperant, si no fos que estem de vacances i tot el que ens passa és no-res. M’explico: teníem una reserva en un apartament que era en aquesta adreça:

Però el taxista va llegir “KOGOJEVA UL.” i ens va portar a l’altra punta de la ciutat. Nosaltres ja vèiem que no anàvem bé, perquè seguíem el Google Maps, però ell insistia, amb gestos, que era un tema de trànsit i que havia de fer una volta. Entesos: no coneixem quines voltes són les bones. Però quan vam veure que s’aturava en una mena de Bellvitge i vinga tombar i girar per trobar el número 15, vam quedar ben descol·locades. Li vam mostrar al mòbil la localització d’allà on volíem anar i -fins que no vam ampliar MOLT la imatge- el pobre home no es va adonar que havia llegit una “o” en comptes d’una “e”. Hi vam sortir guanyant, perquè ens va passejar per l’entorn del Tívoli abans no ens va deixar al lloc correcte. Vam rebre un munt de disculpes i, a taxímetre aturat, ens va cobrar el que pertocava.

La resta del que hem fet a Ljubljana ha quedat magníficament retratat per l’Àngels en el blog anterior, o sigui que us estalvio les meves giragonses.

Postojna i Bled (tots dos llocs, el dia 6 de setembre)

Tots sabeu l’edat que tinc, perquè l’estreno en aquest blog. Però sense ser desconsiderada -ans al contrari- us he d’advertir que la Conxa és la sènior del trio viatger i que l’Àngels queda al mig, i a moltíssima honra. Dir això ve a tomb perquè, de totes les activitats que hem fet, la que ha anat més a remolc he estat jo. Les dues senyores que m’acompanyen estan en una bona forma envejable. Però he de dir en favor meu que he fet tots els possibles per deixar en bon lloc el nom de la família. Faig llista:

• Vaig llevar-me a l’hora pactada per sortir cap a l’estació d’autocars en bus. Fins aquí, bé.
• En el trajecte, vam passar de llarg la nostra parada. Les noies van anar a pas ferm i lleugeret fins a l’estació, com si res, mentre jo ja esbufegava.
• Aquell dia em tocava pagar a mi (no m’ho feu explicar). Però jo no duia efectiu, condició indispensable per comprar un bitllet d’autocar a Postonja Cave. Així que la pobra Conxa va haver de tirar de la seva bitlletera.
• El trajecte cap a Postonja passa per l’aeroport. Diligentment, la Conxa va cronometrar el temps que durava el trajecte per fer la previsió de cara a divendres, que és quan hi hem d’anar nosaltres. Jo me’n vaig oblidar.
• Postonja és preciós. Ara mateix tinc totes les fotos i els vídeos per carregar al blog, però algun dia us les ensenyaré. Les meves paraules no farien honor a la bellesa de la qual vam ser testimonis.
• Com que l’Àngels sempre té gana -i ningú no ho diria- esperar 2 hores abans no passés l’autobús que ens tornava a Ljubljana s’havia d’aprofitar per dinar. I bé que vam fer, perquè…
• … sobre la marxa, vam decidir que empalmàvem amb una visita al llac de Bled, gairebé 100 km al nord. Tampoc no he carregat les imatges, però tret d’un parell, agraireu que no us les mostri.
• No endevinaríeu qui es va banyar al llac (sense anar preparades ni res). Per compensar no haver-me remullat, vaig cometre l’heroïcitat de fer la volta al llac a peu amb elles, sense plantilles i entonant cançons de foc de camp. (Tampoc no ho explicaré, però teníem un motiu per fer-ho, relacionat amb un altre viatge).
• En arribar a Ljubljana, ja fosc i rebentades, vam prendre un taxi per tornar a l’apartament. Aquest cop, sense entrebancs.

No us podeu imaginar com pesen, els 60. Quan feu això que vam fer nosaltres, quan arribes a casa només penses en descalçar-te i anar a dormir. I si en tens més de 60, escriure un blog et rellisca. Però a mi encara em falta experiència per arribar a aquest punt. Així que l’escrit d’avui conté alguns apunts que encara vaig tenir l’esma d’anotar abans de caure rendida en un ronc profund.