LA RUTA II

De Ljubljana a Estambul s’hi pot arribar de diverses maneres, però la menys recomanable és el tren. Si es vol ser tossut, la combinació passa per anar fins a Viena i fer una volta que ni recordo per on passava. L’altra opció és intentar arribar amb autocar fins a Sofia, a Bulgaria, i allà agafar el tren nocturn que et deixa a l’altre costat de la frontera amb Turquia. Sigui com sigui, tanta complicació no ens va convèncer i l’Àngels, la Conxa i jo vam acabar el nostre viatge a Ljubljana, agafant cadascuna un avió per al següent destí.

Per anar des de la capital d’Eslovènia fins al seu aeroport passa una mica el mateix: hi pots arribar de diverses maneres, sortint de la ciutat per direccions oposades. Quan vam anar a Postonja, l’autocar es desviava una mica de la ruta i entrava a l’aeroport pel que em va semblar la “ruta oest”. En canvi, per a la meva sorpresa, quan hi vaig anar per agafar el meu vol vam sortir per l’altra punta de la ciutat. Vaig haver de situar l’aeroport al Google maps per convèncer-me que no havia fet una margaridada. Només aleshores em vaig poder dedicar a gaudir dels molts poblets que vam anar travessant.

L’aeroport de Ljubljana és petit i eixerit. Sembla una sala d’estar. Net, polit, minimalista i molt silenciós. Si més no, fins que algú s’engresca amb un futbolí que hi ha a la sala d’embarcament i acabes sentint les boles de tot un campionat.

El vol va ser curtet i sense incidències, si no tenim en compte el sopar turc, que només vaig tastar i em fa l’efecte que sort en vaig tenir.

Ara diré allò que les comparacions són odioses, però arribar a l’aeroport internacional d’Estambul venint del que venia jo, és com experimentar el “beu-me” i el “menja’m” d’Alícia al País de les Meravelles.

A banda de la bellesa de la seva arquitectura, l’interior de l’aeroport té unes dimensions descomunals (no sé si aprecieu una figura humana al fons de la foto per comprovar-ho). L’impacte d’entrar en aquesta sala, que és prèvia al control de passaports, et deixa mig estabornit i acabes caminant com un zombi. És tan gran, que per més gent que hi hagi, sempre hi veus espai a dojo. No m’allargaré explicant com la policia turca de duanes tracta diferent alguns ciutadans dels quals no en sabria dir la nacionalitat. Jo no vaig tenir cap problema.

Per arribar a la ciutat vaig seguir les consignes dels organitzadors locals: autocar a la plaça Taksim, i d’allà a l’hotel, taxi. Tot com una seda. El taxista, a més, em va acceptar euros. No vaig tenir temps de treure moneda d’un caixer tot i que duia lires turques a la Visa. Eren les 12 de la nit i tenia ganes de ser a l’hotel aviat. Hi vaig arribar desfeta i contracturada pel fred de l’aire condicionat, tant del de l’avió com, sobretot, pel de l’autocar que, durant gairebé una hora, em va martirizar perquè no es podia tancar. Em queia sobre les espatlles a plom. Però tot això només ho explico perquè m’agrada queixar-me.