LA CONFERÈNCIA DE LA IASA (II)

Dia 3 (13 de setembre)

Ja he dit que no comentaré les ponències de la IASA, tot i que hi ha companys de la Biblioteca de Catalunya que podrien seguir el blog i estar-hi interessats. Però sí que escriuré altres aspectes dins del programa que fan més per un blog com aquest.

La tarda del dia central de la conferència -dimecres- sempre es dedica a fer visites a centres del nostre àmbit professional per als delegats. Jo em vaig apuntar a la visita del Teutonia Club, ara part de l’Institute of Oriental Studies d’Estambul, una organització de la qual havia sentit a parlar per primera vegada a Girona, el 2016. Aquell any, la Biblioteca de Catalunya va acollir a la seva seu l’organitzacció de la trobada dels discògrafs de l’associació austro-germànica Gesellschäft für Historische Tonträger, i una de les sessions es va fer al Museu del Cinema de Girona per poder anar després a visitar la col·lecció d’aparells i documentació relacionada amb la història del so de l’Antoni Escubedo, a Palol de Revardit. En una de les sessions es va parlar de la col·lecció discogràfica històrica d’aquest Club, que feia poc que s’havia acabat de catalogar. D’aquí el meu interès per conèixer el centre.

Doncs bé, tornant a la IASA d’enguany, les visites s’acostumen a organitzar en autocar per facilitar el moviment de grups, que mai no passen d’unes 30 persones. En el nostre grup s’hi va apuntar un reconegut discògraf americà que, com que ja és gran, caminava amb dificultat. Quan tots érem dalt l’autocar, ell encara es trobava a mig camí. Els estudiants voluntaris que ens acompanyaven en la visita començaven a patir per l’hora, i una de les voluntàries, veient que si esperàvem el discògraf no arribaríem mai a lloc, va aturar el primer cotxe que va passar pel carrer i va convèncer el conductor perquè portés el delegat… fins al davant mateix de l’autocar!! Quan vaig demanar a la noia si coneixia el conductor, em va respondre que no, però que els turcs no poden negar l’ajuda a una persona gran. N’hauríem de prendre nota. Malgrat la proesa d’arribar a temps al lloc on ens deixava l’autocar, encara ens faltava creuar una avinguda peatonal molt concorreguda, prop de la torre Galata. Vam haver de fer un bon tros a peu per una pujada molt dreta, i allà vam perdre el nostre company americà (anava acompanyat de la seva filla, o sigui que el vam recuperar l’endemà, tothom tranquil…).

L’edifici del Club actualment està en obres, i per això no ens van poder ensenyar totes les dependències; només vam poder gaudir d’una exposició sobre treballs etnogràfics en territoris de l’antic imperi otomà entre els anys 1950 i 1970, que ocupava una part d’una de les plantes. Principalment, es tractava de fotografies en blanc i negre associades a àudios curts. L’acústica de la sala era nefasta per escoltar correctament les explicacions dels guies i em vaig apartar una mica del grup. En fer-ho, vaig passar pel davant d’una senyora que em va dir: “Por fin di contigo!” “¿Cómo dice?” -li vaig respondre, pensant en quina en devia haver fet, ara- “Síiii…. Fabiana Malán me habló de vós! Buscála, que va a estar ahí Margarida, me dijo! Y aquí estás, te leí el nombre!” I així és com he conegut la Dra. Marita Fornaro, una musicòloga uruguaiana simpatiquíssima i xerraire que em va trobar gràcies a llegir el meu nom a l'”escapulari” (que és com anomenem col·loquialment al cartellet que tots els assistents al congrés portem penjat al coll).

Després d’un refrigeri molt d’agrair, cadascú va fer la seva via. Crec que l’autocar va tornar buit.

La Dra. Fornaro i jo vam ser d’aquestes escaquejades: ella va demanar un taxi per tornar al seu hotel, perquè la pujadeta també l’havia deixada mòlta. I jo la vaig acompanyar pensant que, com que el seu hotel era a prop d’una bugaderia que jo -ehem- no havia trobat al matí, podria aprofitar que anava per la zona per localitzar-la abans de tornar a l’hotel. Però no vaig tenir la sort. Gràcies a la meva expedició infructuosa, però, vaig anar a petar al Gran Basar. Quina meravella!

Les meravelles, però, no renten la roba. En canvi, jo em vaig haver de dutxar si no vols fer força. Vaig fer una suada de camàlic tornant a l’hotel! Dutxada i tot, encara hi vaig tornar per arribar a temps a la projecció de dos films a les 7 de la tarda, a l’edifici del Rectorat.

Aquí us deixo el segon dels films, Eggún Pa’ Cha-chá, del director Miguel Ángel García, un cubà exercint de cubà, és a dir: cantarell, rialler, tocon amb simpatia i molt al cas, amb coneixement, del tema “rumba catalana/española” proposada com a patrimoni immaterial a la Unesco.

Sortint del “cine”, vam quedar per anar a sopar amb la delegació ibèrica, ja que havia arribat Jorge García, el delegat responsable de la conferència del 2024, que es farà a València hostatjada per l’Institut Valencià de Cultura. Com que, a més, l’endemà havien de fer la seva presentació les col·legues de la Biblioteca Nacional de España i d’Eresbil, el sopar de grup -amb la Cristina Martí , de Mediaset, i la Dra. Susana Belchior- va ser curt, però molt celebrat perquè al bareto tenien cervesa. (Aclariment: als restaurants on observen els costums musulmans, no trobes alcohol).

Dia 4 (14 de setembre)

D’acord; he dit tres vegades que no comentaria les ponències, però és que aquesta és especial. A l’Estat espanyol disposem de molt poca investigació relacionada amb la història de la producció discogràfica al territori. I, fins allà on jo sé, Catalunya en va ser pionera el 1995 amb la publicació d’un llibre clau:

Aquest llibre, publicat amb caràcter entre divulgatiu i de recerca, conté documentació interessantíssima. Un dels temes controvertits del seu contingut estava relacionat amb la data clau en què la fonografia es va conèixer a Espanya. Anys després d’aparèixer aquesta publicació, el 2011, el professor i investigador de la Universitat Autònoma Xavier Vall en publicaria un article extensíssim centrat en la presentació del cilindre a Barcelona el setembe del 1878, només uns mesos després del registre de la patent d’Edison.

Per això era especialment interessant escoltar la presentació del resum històric de les empreses que es van dedicar al comerç d’enregistraments sonors a l’Estat espanyol, des dels primers cilindres (finals del S. XIX) fins als primers vinils (finals de la dècada de 1940): perquè sempre sorgeixen temes que cal revisar i actualitzar. Les nostres companyes Maria Jesús López Lorenzo (BNE) i Jaione Landaberea (Eresbil) van fer una exposició molt completa. Que la presentació es fes en aquest congrés, on la participació llatinoeuropea és força minsa, encara li afegeix més valor.

El vídeo de la presentació que esmento, així com la resta de les que es van poder escoltar en aquest congrés, estarà disponible tant a la pàgina web d’AEDOM (Asociación Española de Documentación Musical, Comisión de Sonoros) com al repositori de vídeos de la IASA (Aviary) a principis del 2024.

La conferència de la IASA dura 4 dies, i el darrer es fa un sopar de comiat. Enguany va consistir en fer l’àpat mentre se’ns passejava pel Bòsfor. Un luxe. En tinc diverses imatges, però en comparteixo una, que ho resumeix tot. Només cal que ens mireu les cares.

El sopar va tenir un al·licient no programat: delegats de diversos països (Àustria, Geòrgia, Bulgària, Turquia…) es van aixecar espontàniament de la taula a mig sopar i van iniciar una dansa cantada tot al voltant dels comensals. Era una dansa en corrua, amb un puntejat semblant al pas llarg de la sardana, però amb la intenció de caminar cap a la dreta. La música era melancònica i festiva alhora, i va ser una desgràcia que jo quedés tan hipnotitzada pel que estava veient que no se m’acudís enregistrar-ho. Algú ho deu haver fet, i ja ho trobaré.

En qualsevol cas, algunes dones amb qui compartia taula volien sortir a ballar, i m’ho deien a mi perquè m’animés a fer-ho amb elles, com si d’això depengués la seva decisió. O com si jo hagués de ser la reina de la festa quan, en realitat, ja havien comprovat que, ballant, semblo un robot. Tant i tant van insistir sense que ningú aixequés el cul de la cadira, que finalment ho vaig fer jo. Tan bon punt vaig agafar les mans del meu dansaire, però, la música va acabar. Jo crec que sabien què es feien.

Dia 5 (15 de setembre)

Semblava que després del sopar ja estava tot dat i beneït, però no sé si recordeu que la conferència anava enganxada a un Fòrum de l’ICTMD (International Council for Traditions of Music and Dance). Aquell matí, en arribar (sempre al Rectorat), molta gent corria a fer cua per pujar a la torre de comunicacions de la Universitat. “És una meravella!” deien; i també: “Val la pena pujar els 135 graons per veure tot Estambul, inclosa la banda asiàtica i …” Ui, no. Pobra esquena meva, ja estava prou tronada. Aquell dia havia recollit la roba de la bugaderia de l’hotel i tampoc no estava de gaire bon humor, perquè m’havien clavat 70,00 €. Ho heu llegit bé: 70,00€ per fer una rentadora. Encara em feia creus de no haver tingut la pensada de posar-me les ulleres “del lejos” per llegir els preus que hi havia al fons de l’armari abans de fer-la rentar, que devien estar en $ en comptes d’en Lires Turques. I encara volien que pensés en pujar escales d’una torre? Naaa… de l’enrabiada encara bullia de cap a peus!

Però tot s’arregla en aquesta vida, i assistir a la presentació de València com a propera seu del congrés de la IASA el 2024, va ser tota una alegria. En acabat, foto amb la presidenta de la IAML (en fi, una altra associació de documentació musical) i cap a sopar. Aquesta vegada, sense cervesa, au!

De tornada a l’hotel, ens vam fixar que el DJ d’un establiment veí havia seleccionat música espanyola. Endevineu amb quina melodia més adient entràvem a sac dins els llençols: “Paquito el Chocolatero”. Rodó! Rodó!

Epíleg (16 de setembre)

Ara ho faré curt. Es tractava d’assistir a la reunió del vell i del nou Executive Board de IASA per poder fer alguns traspassos de competències. Vaig fer una suada per arribar al Rectorat i dues per pujar 3 pisos a peu. Aire condicionat glaçat a la sala de reunions. Mira que anava preparada i em vaig posar un gersei, eh? Però vaig enganxar un refredat descomunal. Colofó de nassos. I ara, vacances!