GIRONA-MILÀ

De Girona a Lió tot ha anat com una seda. Hem gaudit molt del paisatge mentre el tren passava per l’estany de Thau entre dues aigües, talment com si fos un vaixell. A Sète,  la Conxa ha recordat que era un lloc on els gironins venien al casino quan el joc estava prohibit a l’Estat espanyol, en temps de Franco. (Passant per Perpinyà, però, no hem pensat en si els Gironins hi anaven a veure pel·lícules porno…)

L’Àngels fa molt d’honor al seu nom: ens guia pertot arreu i em fa sentir com un xai que estima l’amo. És molt gustós ser dòcil al seu costat: taxi a l’estació de busos, interlocutora en francès per aclarir el galimaties de l’autocar que ens ha de portar a Milà… un sol. Us estalvio l’espera i el caos informatiu a l’estació d’autobusos de Lió. En arribar l’autocar (bingo que l’haguem vist) tot han estat corredisses. Sortosament, un cop instal·lades als nostres seients hem tingut una mica de tranquil·litat. Fins que hem sentit uns crits de dona: “Alza! Alza, ti dico!” Fort, repetit, amenaçant. Tot, perquè una persona havia reclinat el seu seient i la dona que era al darrere li havia molestat molt. Al cap d’uns minuts tensos que han acabat amb l’advertiment del conductor de cridar la policia si no s’aturava la discussisó, ha tornat la calma i hem pogut gaudir d’un paisatge espectacular dels Alps franco-italians.

Això, fins pràcticament la posta de sol. Aleshores ens ha tocat fer  una cua llarguíssima per passar el túnel del Montblanc i arribar a Torí, on el conductor ha avisat que arribaríem a Milà cap a la 1 de la matinada. Unes obres a l’autopista ho han allargat una mica més.  En arribar a l’estació de Lampugnano, l’Àngels ha aconseguit un taxi (l’únic disponible!) que ens ha deixat a l’hotel a les 2. La reserva diligent de la Conxa ha permès que en un tres i no res ja fossim dins del llit. Cadascú al seu.