TRISTESA a TRIESTE

Publico avui aquest record del diumenge, malgrat que ja han passat dos dies. [La imatge que encapçala aquesta entrada és de Vilaweb].

Aquest matí, 3 de setembre, ens hem llevat amb la inesperada notícia de la mort de la Carme Junyent. L’Àngels la va conèixer personalment, i amb ella hem coincidit en la percepció que acaba de marxar un referent difícil de substituir en la lluita per la continuïtat de la llengua catalana, però també una persona sensata i una feminista autèntica.

Jo desconeixia que la Carme estés malalta. Potser m’he perdut els seus darrers escrits. Però el que els mitjans han publicat com a pòstum, ens ha colpit.

Aquest matí havíem contractat els serveis d’un guia perquè ens passegés pels llocs emblemàtics de Trieste. El tema lingüístic ha estat omnipresent les dues hores que ha durat el recorregut per on ens ha portat. La llengua triada per a la visita era l’anglès, tot i que no ens hauria fet res trobar-ne una en italià, com pertocaria. En les presentacions, ja hem vist que el nostre guia no era ni italià (no en sabia) ni anglès (el parlava amb un accent molt allunyat del que normalment tenim els mediterranis). Era eslovè. Ens ha costat tant entendre’l, que sovint hem hagut de demanar-li que ens repetís el que acabava d’explicar. De la mitologia a la història dels jueus triestins, se’ns han escapat tots els noms excepte els de Bora i Tegesto, els mites que donaren nom a la ciutat.

En un impuls evident de desconnexió, en passar pel davant de l’església ortodoxa Russa i sentir els cants de la missa, no hem pogut evitar d’entrar-hi, davant la sorpresa del guia. La música era meravellosa. El ritus fluïa entre els cants, afinadíssims i empastats, però el guia ens ha indicat que havia de continuar la visita. Cert. Hem passejat pel centre històric, ens hem aturat davant d’un edifici construït el segle XVIII amb vinagre i ciment (per escassedat d’aigua a la ciutat), hem vist la borsa antiga i la nova, al costat de tots els edifics construïts o adquirits per la mútua Generali.

També hem creuat la porta de l’antic gueto jueu, hem vist una pancarta reclamant el retorn de les tropes aliades a Trieste -sembla que per recuperar un estatus de paradís fiscal després de la II GM- i hem rebut explicacions sorprenents davant l’església de Sant Spiridon (ritus ortodox serbi) que hi ha a la plaça de Sant Antoni, al costat del Canal.

Naturalment, les figures de Joyce, Svevo i de totes les famílies jueves triestines han anat desfilant davant la nostra incapacitat de seguir el fil. Per sort, per fer-se’n una idea hi ha la Wikipèdia, i per aprofundir més, una llarga llista de bibliografia sobre la ciutat de Trieste.

Ja en el darrer tram de la nostra ruta, davant del canal, he vist una reixa feta amb el sistema de trenat de barres que el meu pare m’havia mostrat fa molts anys, no recordo on. Us en deixo una imatge per si algú em pot recordar com les muntaven. El guia no en sabia res.

La tarda l’hem dedicada a passejar. Des del moll, una Trieste il·luminada ens ha transmès aquella sensació de pau que acompanya tota contemplació de la bellesa.