ESTAMBUL PER A MI SOLA (I)

A la recerca d’un nou hotel

Tornant del sopar de treball al Litera (https://www.literarestaurant.com/ ara sí: he recuperat el nom del restaurant i la foto que certifica que hi vam ser) vam passar per la plaça Taksim, que ve a ser com la Copa a Girona per Fires. Si ho recordeu, és el lloc d’on surten i on paren els autocars de l’aeroport internacional. A més, té un metro que et permet arribar a l’aeroport fent dos transbordaments, a un preu molt econòmic. De manera que vaig pensar que seria un bon lloc per buscar hotel més endavant, i així em vaig anar fent a la idea que fer de sultana dins el luxe de l’hotel Beethoven -bugaderia inclosa- s’havia acabat i que ara em tocaria fer de viatgera. Em va costar molt poc, tot s’ha de dir.

Així, doncs, en acabar la conferència, el 15 de setembre em vaig buscar un hotel més d’acord amb les meves necessitats i la meva butxaca. Provisionalment, va ser el Great Washington perquè allà hi havia la Perla Rodríguez amb la seva família, en José María i l’Iñaki, als quals aprecio molt, i volia compartir amb ells una estona del seu darrer dia a Estambul abans que tornessin cap el País Basc. I també perquè només havia de creuar el carrer i no em calia transport per arribar-hi, tot s’ha de dir. A més, com que l’endemà havia d’assistir a una reunió (sí, al Rectorat), la localització m’era molt favorable. M’hi vaig quedar fins el 17 per donar-me temps a trobar un altre lloc per fer-hi estada amb una millor combinació de transport públic per quan hagués de fer via cap a l’aeroport (els taxis… doncs allò).

Un cop assegurat el repòs nocturn per als propers dies, ja em vaig poder relaxar i trobar amb la Susana Belchior, una experta en discografia portuguesa i en anàlisi de materials per a la conservació dels discos de 78 rpm. Entre nosaltres, sempre parlem ella en portuguès i jo en català i ens entenem perfectament. Vam voler anar cap el port, perquè només havíem vist el mar de Màrmara de lluny, però aviat vam descobrir que no era massa bona idea, i menys un dissabte, que tot era tancat i no hi havia ningú per aquells carrers. Vam descobrir una altra Estambul, però, on els diversos oficis es treballen en una mateixa zona (com a la Barcelona vella) i on queda molt clar on esperen turistes i on no. 

El que vam patejar era el veïnat dels sabaters i de gent que cus en general i, exceptuant una zona que em va recordar un carrer de Sitges (tot de taules parades a fora, deixant només 1 m d’espai per als vianants), la resta era molt tranquil. Massa. En vam marxar pausadament, però decidides a sortir d’allà, fins que ens vam trobar pels volts de la Universitat.

Vaig recordar que a prop hi havia una xocolateria que als matins era tancada, i vam voler-hi passar. Bingo! El Süleymaniye Çikolatacısı https://suleymaniyecikolatacisi.com/ era obert! A banda de ser una botiga que cuida molt la presentació dels productes, ofereix una gran varietat de xocolates fredes i calentes. I allà ens vam posar les botes. (No sé si com a lectors us estic portant pel pedregar, però el menjar i el beure d’una ciutat també són  importants, sobretot quan cremem tantes calories anant amunt i avall i suant tothora).

De seguida se’ns va fer l’hora que havíem quedat per sopar amb l’estimada família mexicano-basca de l’hotel Washington. Com que tots ells estaven rebentats d’haver-se patejat tots els “must” d’Estambul (Santa Sofia, la mesquita blava, el Gran Basar, el dipòsits d’aigua, el Topkapi…), els vaig suggerir anar al restaurant al qual vam anar el primer dia amb el Board. A més, estava relativament a prop de l’hotel. De manera que hi vam fer cap, i així van veure la “nostra” xocolateria, que era just al costat. Va ser un comiat a mitges, perquè l’endemà encara vam esmorzar junts a l’hotel.

Després de voltar pels carrers menys principals, menys concorreguts, potser menys turístics, aquell matí vaig anar a parar davant l’Instituto Cervantes d’Estambul. No hi vaig entrar, perquè era diumenge i estava tancat, però vaig pensar que potser ho faria més endavant. També vaig trobar un hotelet que semblava haver-se quedat clavat al S.XIX, si més no per fora, però també estava tancat i, malgrat seguir les indicacions d’una persona que parava la fresca/calorada (picar a la porta i a la finestra) no vaig obtenir reposta. Em va passar el mateix amb un restaurant etíop, l’Habesha (https://www.habesharestaurant.com.tr ), de portes imponents però closes amb forrellat. Cap timbre, cap avís; res. Tant els carrers de la banda oest com de la banda est de Taksim són costeruts i en molts hi ha escales que els comuniquen. Són espais sense cap interès aparent, fins que et trobes un carrer engalanat amb objectes iguals però de diferents colors (paraigües, gerros, barrets, ampolles…) que els atorga una alegria visual especial. Ignoro si el parament és permanent, però els fa molt singulars. I buits de gent.

Després d’aquest recorregut vaig tornar a la plaça Taksim. Des d’allà veia els Ritz, Hilton, Radisson i d’altres súperhotels de 5 estrelles. Per cert, que sota un d’aquests, no recordo quin, hi ha una botiga de guitarres, llaüts i altes instruments de corda pulsada que fa molt de goig (Angham Al-Sharq https://www.instagram.com/anghamalsharqtr/) . Però hotels com els que buscava, no en vaig trobar cap. Ja reculava, una mica decebuda, quan em vaig fixar en una façana pintada de verd que semblava un hotel petit, aparentment modest, i del qual no en vaig poder llegir el nom fins que no vaig ser davant la porta: “Germir Palas”, hotel Eco-friendly. Vaig entrar per provar sort de trobar una habitació lliure…. i la vaig tenir! Efectivament, era eco-friendly i la intensitat de la seva il·luminació, també. No és un retret, al contrari; a més, la finestra era molt gran, donava al carrer i, per tant, hi entrava molta llum natural. Tenia totes les comoditats (el llit, excepcional!) i el gust en la decoració, molt d’acord amb la intensitat lumínica, per dir alguna cosa. Un 4**** a 70,00€/nit: com una bugada, vaja, però molt més reconfortant.

Ja ho veieu: dormint i menjant passen els dies…