ESTAMBUL MONUMENTAL

Palau Topkapi i Harem

L’entrada per a visitar el Palau Topkapi té dues modalitats: una per a visitar el palau i l’harem, i una altra per a visitar l’harem sol. Vaig agafar el tiquet complet però, a diferència de les visites a les dependències del Palau, que estaven a vessar i havies de fer cua pertot arreu, allò que més em va interessar pràcticament era buit de gent: l’exposició sobre cal·ligrafia i l’harem.

Com que fer una cua massa llarga a peu dret no em convé, si no és per alguna raó molt poderosa que m’hi obligui, no en faig. La informació sobre el Palau Topkapi és tan extensa, que no l’hauria assimilat ni en deu visites. Però per sort tenim la Wikipèdia, que enllaço com a referència.

Exposició sobre cal·ligrafia

Aquesta exposició, que en principi semblava petita, ocupa tot una ala d’un dels edificis del Palau. La sala consta de dues plantes on els documents i estris relacionats amb l’art de la cal·ligrafia s’exposen bé en vitrines (objectes i documents tridimensionals), bé a les parets. El que més m’interessa de la cal·ligrafia és la seva aportació artística. Per això el contingut (molt variat, segons la informació de les cartel·les) no era tan rellevant per a mi com el traç, la disposició del text en la superfície escrita o la combinació de tintes i colors, les formes geomètriques que acompanyen els textos cal·ligràfics o els segells dels papers.

L’Harem

És curiós com, tant sentir parlar d’harems en contes i històries diverses, mai no se m’havia acudit imaginar el món que hi podia haver al seu voltant. A banda de la bellesa de la construcció d’aquest harem en particular, la seva disposició -sovint molt simple i d’altres més sofisticada- provoca una estranya sensació de presó oberta per la part superior.

Escola de música a l’harem

Ai que hauria hagut de recollir molta més informació sobre aquesta escola de música! però el lloc era molt petit i, quan algú entrava, tenies la impressió que tu havies de sortir. Aquest era l’espai reservat a l’educació musical dels servents del Palau, que normalment eren nens d’entre 8 i 12 anys. Estudiaven també lleis i tot allò vinculat a l’administració dels béns del Palau, i sembla ser que els escollits provenien principalment de terres de l’antiga Abissínia (Etiòpia i sud d’Eritrea).

Santa Sofia (Ayasofiya)

Em vaig reservar un dia relaxat per gaudir d’una de les meravelles arquitectòniques de la humanitat, Santa Sofia, i hi vaig voler anar molt d’hora per a evitar cues. Sé que alguns dels qui seguiu el blog hi heu estat, i que la vostra impressió en entrar-hi va ser molt forta. Ignoro si hi vau anar abans o després que el règim actual li tornés a donar ús com a mesquita (2020), però m’agradaria saber si abans d’aquesta data era gaire diferent de com és ara.

Per començar, cal descalçar-se abans d’entrar a l’espai reservat a l’oració, i això ja és un guirigai. Molts turistes que no saben llegir anglès ni àrab (però que potser tampoc no saben mirar ni escoltar) fan el que els sembla. Això obliga els vigilants a advertir els qui no miren els rètols -prou explícits- a seguir les instruccions, i ja no predisposa a tenir una gran experiència, a menys que no t’agradi sentir-te xai aborregat.

Potser m’esperava una introducció més personal i íntima, més silenciosa, més oberta a deixar entrar una mica l’esperit del lloc dins de cadascú. Potser esperava massa. Entre els discursos dels guies de grup en diverses llengües, les rialles dels qui descobrien alguna cosa graciosa, la gent deambulant per l’espai com si fos un saló de ball i parlant en veu alta, i que el sol encara no era prou alt com per tenir la claror suficient per apreciar l’esplendor del lloc, el cas és que vaig quedar astorada i confusa a parts iguals.

Hi hauré de tornar, potser més preparada.

La Mesquita Blava

Algú m’havia aconsellat veure primer la Mesquita Blava per apreciar millor Santa Sofia, però jo ho vaig fer al revés. I no sé si no vaig fer-ho bé sense voler.

La Mesquita Blava no té res a veure amb la magnificència de Santa Sofia, però hi vaig arribar en una bona hora, quan la claror permetia fixar-se en els més mínim detalls. Crec que va ser aquí on vaig trobar una mini-botiga on et regalaven un Alcorà, que estava disponible en castellà. En vaig agafar un, així com també un text breu que al títol exhortava a comparar la veritat de l’Alcorà amb el dubte que la Bíblia pogués contenir la paraula de Déu. Vaig llegir aquest llibret, que es podria comentar en un blog a part però que ja us avanço que em va fer riure força, i vaig deixar l’Alcorà a l’hotel, sense obrir.

A diferència de Santa Sofia, que vaig saber que era un lloc de culte després de la meva visita, i on no hi havia ningú resant, a la Mesquita Blava hi havia tres persones orant. Sincerament, si jo fos musulmana preferiria que obliguessin els turistes a callar abans que a portar mocador sobre el cap. O totes dues coses, si voleu. Per respecte, és molt fàcil seguir quatre normes ben senzilles.

A Estambul hi ha tantes mesquites que dubto que ningú fent turisme les hagi vistes totes. En qualsevol cas, cadascuna té les seves particularitats i a mi m’agrada molt l’arquitectura. Per això en tinc prou si per fora ja les gaudeixo. Però deixaré el tema per una altra entrada.

La monumentalitat d’Estambul, als meus ulls, s’aprecia caminant per la ciutat, pujant als seus turons per veure el contrast dels edificis vells i els nous i per distingir les cúpules i les punxes de les torres de les mesquites per on s’amplien les àdhans o crides dels muetzins, intercalant les caminades per les avingudes amples i modernes amb d’altres pels carrers dels barris més antics i autèntics, i observant el que fa la seva gent.