LA CONFERÈNCIA DE LA IASA (I) (International Association of Sound and Audiovisual Archives)

Preliminars.

Dissabte 9 de setembre el vaig passar al llit. No sé si va ser el cansament del vol o l’aire condicionat de l’autocar del qual ja us he parlat, però fos el que fos em va xuclar l’energia que l’Àngels i la Conxa no m’havien gastat. Per sort, l’endemà estava com una rosa i vaig poder ser puntualment a la reunió de l’equip directiu de la IASA a l’edifici del Rectorat de la Universitat d’Estambul.

Quan entres al Hall d’aquest edifici tan imponent, una ferum de gat lleugerament matisada per algún producte de neteja se’t fica a les narius com un cuquet de fum. Després, ja no la notes. Ho poso en el temps verbal que crec que toca: com que els gats hi campen com volen i no els pots tocar, l’experiència ha de ser permanent i col·lectiva per força.

La sala que ens havien deixat tenia tot l’equipament necessari, però la nostra habilitat per fer-lo servir no va ser suficient per començar puntualment la reunió. De sobte, un gat que no sabem com havia entrat, va senyorejar pertot arreu, fent-nos oblidar les cabòries, o canviant-les per d’altres més prosaiques, com ara trobar la manera de treure’l d’allà amistosament, no sense ensurts i esglais d’algun dels membres de l’equip.

En un descans, uns quants vam aprofitar per anar a dinar i ho vam fer molt a prop de l’accés al recinte universitari, en un petit restaurant de nom Valens Cafè Restaurant. Va ser el nostre -o, si més no, el meu- primer contacte amb l’art de la il·luminació turca: totes les làmpares eren barrets!

El dia hauria hagut d’acabar bé i amb tots els membres de l’equip directiu sopant junts, però per qüestions d’una mala senyal del wifi ens vam haver de quedar al Rectorat fins més enllà de les 9 del vespre. Davant de la situació, i malgrat que no podíem fer gran cosa, la meitat de l’equip no ens vam moure d’allà per solidaritat amb la coordinadora del programa del congrés, que estava desesperada, frustrada i emprenyada. Si jo hagués treballat amb la intensitat i rigurositat que va fer ella, també estaria així. Per sort, tot té solució i en aquest cas, també.

Dia 1 (11 de setembre)

La Diada, sí, però no pas per als delegats d’aquest congrés que, per primera vegada en la seva història, havia trobat en l’Internacional Council of Traditional Music and Dance una entitat germana amb la qual compartir el programa. Des de les 7:30 fins a les 10 del matí, la tresorera de la IASA jo vam estar a la taula d’inscripcions donant suport al grup d’estudiants voluntaris per a les tasques de logística i també per controlar el lliurament de tiquets per al sopar de comiat.

Després de saludar companys i coneguts, entre els quals una nombrosa delegació ibèrica, cadascú es va anar situant a les sales on es duien a terme les diverses presentacions, reunions de comissions o tallers. No m’estendré en el contingut de les mateixes, tot i que em serviria per escriure el meu informe… Només us diré que, com a Vice President de Membership de l’Equip sortint, em va tocar presentar a l’Assemblea General el resum de l’informe anual del moviment de socis nous. Un pim-pam.

L’estructura d’aquest congrés fora de les sessions sempre és la mateixa. Al final del primer dia, els anfitrions ofereixen una cerimònia d’inauguració. Enguany la cerimònia va anar acompanyada d’un còctel (no és habitual, però s’agraeix no haver de córrer per anar a sopar) que dura un parell d’hores. Doncs bé, per més interessant i extraordinàries que van ser la música i les danses que vam gaudir sobre l’escenari de l’auditori d’una de les facultats, al cap de tres hores encara hi érem.

Em va saber molt de greu haver de marxar abans que acabés l’espectacle, però l’endemà el despertador em sonaria aviat i havia d’acabar de preparar la moderació de les meves taules per a les 9 del matí. A la cerimònia, tothom esperava una dansa de dervixos giratoris, però no. Sembla ser que va acabar de manera apoteòsica, i els que vam marxar abans ens vam perdre el millor de la nit. Però, ep! Amb més d’un dels intèrprets i ballarins em vaig quedar bocabadada. Uns, per guapos, i d’altres, per mostrar unes habilitats prodigioses, tant vocals com instrumentals.

Dia 2 (12 de setembre)

La moderació de la meva primera taula va anar com una seda. Parlaria molt de les presentacions, que incorporaven fotografies precioses que no puc reproduir per qüestions de drets. El primer ponent va fer la seva presentació en vídeo, ja que el seu autor no va poder obtenir a temps el visat, i tractava de la creació de la CUREP, una iniciativa amb seu a Mytilene (Lesbos) per tal de preservar les col·leccions sonores i AV. La segona la va presentar una col·lega uruguaiana per explicar el seu projecte de recuperació de films de la Universitat de la República, a través del Laboratorio de Preservación Audiovisual. La següent, sobre una col·lecció de cilindres de cera del Museu Nacional Txec, aportava solucions a la digitalització de les imatges dels contenidors originals dels cilindres de cera i també a la seva preservació.

Les altres tres ponències de la taula de la tarda també foren molt interessants. La primera va tractar de la música de l’emigració jueva als EUA, molt centrada en la dels sefardites i en ladino dins la Col·lecció Emily Sene, a la UCLA. A continuació, vam veure documentada la tasca de Béla Bartok per contribuir a la sistematització de l’estudi i recuperació del folklore turc a través de conferències i assessorament als seus homòlegs d’Ankara, l’any 1936. Aquesta ponència em va fer pensar en les missions de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore que es van dur a terme a Catalunya pels volts dels anys 1920. De la tercera ponència, sobre discografia de música turca a través de música grega, he de reconèixer que no en vaig copçar tot el seu interès per pur desconeixement. Els països que envolten la Mediterrània oriental han patit una inestabilitat històrica que ha determinat influències mútues constants, i la ponència anava d’això i de com preservar-ho a través de les institucions.

Al vespre, l’equip directiu entrant i el sortint vam anar a fer un sopar junts per familiaritzar-nos uns amb els altres. No puc dir on ens van portar, perquè era un restaurant de nom estrany a les meves orelles i a la meva vista. El grup hi vam arribar amb dos taxis que ens van cobrar, pel mateix trajecte, un 500 TL i l’altre 900 TL. Era fosc, estàvem cansats, teníem gana, vam haver de passar per un arc detector de metalls perquè al mateix edifici hi havia algun establiment oficial, i no tinc foto. La vista era espectacular i el menjar, també. Com a curiositat, a la taula hi vam trobar un plàstic cilíndric de la mida d’un botó gran, i tots ens vam pensar que era mantega. Però en agafar-lo i observar-lo bé, a la base de l’envoltori s’hi podia veure un líquid. Diligentment, un cambrer ens va ensenyar el que havíem de fer: prémer la tapa i esperar. Al moment, sorgia del no-res… una tovalloleta humida!!

La tornada, a peu fins a la plaça Taksim, ens va donar l’oportunitat d’estrenar-nos al metro. Com que comprar bitllets a la màquina era complicat, per adquirir un bitllet senzill ho pots fer amb la targeta visa, passant-la pel lector com qualsevol altra targeta de viatge. Mi-ta’ls, tu! Un 10!